L’amenaça, per Sebastià Carratalà

Camina tranquil·lament pel centre d’una important ciutat del nord de França, xerrant amb el propietari de la galeria d’art en què inaugurarà una exposició de la seua obra recent unes hores més tard. Han acabat de dinar i, malgrat el fred d’aquest dia de finals d’hivern, han decidit passejar una mica aprofitant una trista ullada de sol. De sobte, capficada en la conversa com va, topa amb algú que s’ha plantat davant seu, i, quan ella se li adreça per disculpar-se per aquest contacte que creu fortuït i continuar el seu camí, el desconegut li posa el puny tancat sota la barbeta i, sense més, a un pam escàs del seu rostre, els ulls fixos en els seus, plens de ràbia, li etziba: “Vaig a pegar-te!”. L’artista, en un primer moment, desconcertada, dubta del que li sembla haver sentit, del que li està passant, però l’aspecte de qui ha proferit aquella amenaça i la contundent reacció del seu acompanyant, que de seguida interposa el seu braç entre ambdós, aparta aquell individu d’estètica neonazi i, sobreposant-se a un fet tan inesperat, de manera enèrgica, s’hi enfronta i li diu, ferm, que ni se li ocórrega, que els deixe en pau, li confirma la veracitat de la situació. Un lleuger torbament l’ha paralitzada momentàniament; el galerista l’agarra dels muscles i se l’emporta d’allà d’immediat.

Així que veu que es troben fora de perill, ella li pregunta quina ha estat la causa d’aquest comportament, per què ha volgut pegar-li. El seu amfitrió, dolgut i avergonyit, li explica que ha estat un intent d’agressió racista provocat de segur pels seus trets mediterranis, els seus cabells negres, la seua pell bruna. Li costa de creure, mai no haguera imaginat que poguera succeir-li una cosa d’aquesta naturalesa en un altre país d’Europa. Sovint s’ha col·locat en el lloc dels qui han patit atacs d’aquest tipus, mai no ha entès aquest menyspreu, aquest odi, tanmateix l’experiència humiliant que acaba de viure, i que per fortuna s’ha quedat en un ensurt, supera amb escreix les pitjors sensacions que li hagen vingut al cap.

Tots podem ser víctimes d’aquesta mena de violència, tos podem ser vists com a diferents en un altre lloc i despertar animadversió en aquells qui, per aquest motiu, no ens voldrien a prop. A ella, li va resultar difícil contar-ho als familiars i amics, que l’escoltaven amb incredulitat. “A tu, per què?”, li preguntaven, amb estranyesa, com si això només s’esdevinguera als altres, com si aquest rebuig només haguera de tindre una direcció, i la inversa, la que ens afecta a nosaltres, no existira. Anys després, si torna a eixir a la conversa a conseqüència d’algun esdeveniment relacionat, encara s’endevina en les seues cares un cert escepticisme. Qui no s’ha sentit vulnerable en aquest sentit, amb prou feines pot arribar a capir el que suposa anímicament. En canvi, apunta Elias Canetti: “Mai no s’oblida cap devaluació sobtada de la persona: és massa dolorosa”.

El mecanisme mental que provoca que els membres d’una ètnia es consideren superiors als d’una altra, almenys en la forma que ho concebem en l’actualitat, es gesta al llarg del segle XIX, tal com assenyala Michel Foucault: “A partir del contínuum biològic de l’espècie humana, l’aparició de les races, la distinció entre les races, la jerarquia entre les races, la qualificació d’unes races com bones i unes altres com inferiors, serà un mode de fragmentar el camp d’allò biològic que el poder va prendre al seu càrrec, serà una manera de produir un desequilibri entre els grups que constitueixen la població”. I va assolir el paroxisme amb el nazisme: “Assistim a l’emergència d’un Estat absolutament racista, absolutament homicida i absolutament suïcida. Tot això se superposa necessàriament i condueix tant a la solució final de dels anys 1942-43 com a la solució d’abril de 1945” (Genealogia del racisme, 1976).

Sempre solem veure les imatges de les escomeses que de tant en tant surten a la llum pública –molt sovint difoses pels mateixos atacants amb la finalitat de vantar-se de les seues valentes actuacions- amb certa distància, pensant que estem lliures d’aquestes accions. Tanmateix, aquestes actituds poden adoptar manifestacions no tan ostensiblement violentes que, tot i això, acaben produint el mateix efecte en qui és objecte d’aquest procés de desdeny i humiliació. Algunes paraules i algunes expressions desafortunades que usem amb excessiva freqüència delaten fins a quin punt aquest problema es troba ben arrelat en la nostra societat. Si no ho denunciem i ho combatem amb decisió, potser un dia també ens preguntem, estranyats: “A mi, per què?”