Plaers quotidians

2 agost 2014 01:00h
Frédéric Bazille, "Retrat de Pierre-Auguste Renoir", 1867, oli sobre llenç
El fum grisenc, amb algun reflex blau de Prússia, ascendeix, lleuger, formant línies sinuoses, ondulants, entrecreuades, que van esfilagarsant-se de seguida fins a esvair-se en la penombra. Un suau toc de claror vaporosa que no sembla molestar la lectura atenta i concentrada del fumador, però que, junt als ocres i grocs de la pipa, sí que deté i desvia per uns breus instants el recorregut de la nostra mirada des dels seus ulls al diari, una mica doblegat, també construït amb traços onejats, que sosté amb una mà a la distància adequada. Claude Monet, assegut de costat en una cadira, amb el braç dret recolzat sobre el respatller, un poc inclinat cap enrere, amb actitud relaxada, llegeix aquests fulls que acaben retenint tota l’atenció, seua i nostra, a causa de l’enèrgic esclat de blanc que tanca i alhora trenca amb ímpetu els límits de la superfície pictòrica. La figura, amb jaqueta i barret fort obscurs, intensament il·luminada en primer terme des d'un lateral, es fon d'inmediat en les tenebres del fons d'aquest espai que sentim isolat, íntim, clos, quasi secret.
 

Renoir, "Claude Monet llegint", 1872, oli sobre llenç

Amb certa indolència, les cames i els peus damunt del sofà, el tors reclinat, el braç esquerre penjat, la seua dona subjecta el periòdic a l’altura de l'abdomen. Le Figaro podria confondre’s amb els motius del vestit si no fóra perquè interromp l’obliqüitat que hi predomina, aconseguint que ens hi aturem just abans d’arribar a un rostre seré, atractiu, de mirada intensa, de celles i cabells negres. Camille Doncieux dóna la sensació que roman ingràvida en la llum que envaeix fins a l’últim racó de l’estança, una sensació que s’accentua, potser, per la variada gamma de blaus i malves que ens traslladen amb facilitat a escenaris celestes o marins. Tot i el contrast, ambdues imatges ragen comoditat, benestar, una vida plaent en què hom pot dedicar el temps de lleure a les activitats que li vénen de gust, a llegir, per exemple, les notícies del dia amb tranquil·litat, talment com si el temps s’haguera parat.
 

Renoir, "Camille Monet llegint Le Figaro", 1872, oli sobre llenç

Pierre-Auguste Renoir, malgrat que la major part de la resta dels seus col·legues s’han instal·lat als voltants de París, prefereix continuar vivint a París, creu que pot tindre més encàrrecs i, a més, troba motius suficients per pintar. Amb tot, visita sovint el seu amic Monet a la casa que ha llogat a Argenteuil, a la vora del Sena, per treballar junts a partir dels temes que ofereixen el camp i el riu, adoptant una tècnica totalment idèntica –pinzellades en forma de coma, més petites que les emprades amb anterioritat, que els permet d’introduir-hi els mínims matisos observats- que més endavant provocarà –com va apuntar el mateix pintor- que fins i tot  a ells els coste de distingir les seues obres.

L’adquisició de quadres per part del marxant Durand-Ruel havia proporcionat a Monet estabilitat moral i financera, un fet que explica –com assenyala John Rewald-  que els artistes que hi tenien tracte (el mateix Monet, Pissarro, Sisley i Degas) no es presentaren al Saló de 1872. Això marca una nova posició respecte a la que encara mantenen molts dels pintors que participen d’inquietuds paregudes; porta la prosperitat, el gaudi per la vida. En El fracassat (2013), Martí Dominguez descriu el moment en què Pissarro i Cézanne apleguen a l’entrada del jardí de Monet, amb qui han quedat a fi de constituir una associació de pintors, i se’l troben retratant la seua dona al bell mig de plantes i flors mentre el fill juga amb el tricicle: “Era una escena idíl·lica”. En adonar-se de la presència de Pissarro i Cézanne, escriu Domínguez que Monet va riure, i ella va deixar de posar i va saludar els nouvinguts: “Tenia vint-i-sis anys, era molt bella, amb una elegància natural que remarcaven encara més les robes cares. També Monet vestia amb una certa distinció, amb el seu jupetí blau, la camisa blanca i el barret de feltre decantat cap enrere”.

A Renoir també li agrada prendre com a models familiars i coneixences, i en algunes d’aquelles visites a Argenteuil, en què de tant en tant acompanya Monet a l’estudi que ha muntat en una embarcació, decideix plasmar el plaer per la lectura que els seus amfitrions manifesten quotidianament just ara que han desaparegut les necessitats més peremptòries. No són els únics retrats, aquests de 1862, que realitza de Claude i Camille llegint, els anys següents en durà a terme un altre de cadascú seguint idèntiques pautes. Segurament, Renoir mostra quan pinta l’esposa del seu amic, igual que també ho fa ell, “el que podríem definir com una oda a la feminitat moderna”. Després de gairebé haver hagut de demanar almoina per sobreviure, del patiments i estretors passades, a Monet les coses li van mitjanament bé, potser s’ha aburgesat massa als ulls dels seus companys més radicals; tanmateix, Renoir, que ha hagut de treballar en altres feines per anar tirant, ensenya en aquests llenços com alguns goigs senzills com el que proporciona la lectura sense pressa, pausada, requereix de l’oci que només aporta una bona qualitat de vida.
 
 
 
next