El rostre, d’expressió concentrada, resplendeix amb intensitat a causa d’una llum que dóna la impressió que emet el llibre que té davant seu. Una llum que pareix transmetre’s des de les pàgines a través de les pinzellades trèmules que ascendeixen per la brusa fins a confondre’s amb els trets suaus, dolços, de la jove, tot modelant-los, entre els quals destaquen el roig dels llavis i, més amunt, els traços negres de les pestanyes, que impedeixen veure’n els ulls, abaixats, dirigits a l’objecte refulgent que sosté entre les mans. La força de la claror irradiada depassa el front i esclata literalment en la cabellera rossa de la lectora
, l’anònima protagonista del llenç homònim que Renoir executa en 1875.
“Dec als llibres les meues primeres experiències. Quan més tard en la vida vaig trobar-me amb esdeveniments o circumstàncies o personatges semblants a alguna cosa que havia llegit, tenia normalment la sensació lleugerament sorprenent, però decebedora, d’allò déjà vu, en imaginar que el que ara estava ocorrent ja m’havia succeït en paraules, ja tenia nom”, escriu Alberto Manguel en Una història de la lectura (1996). Som molts, de segur, els qui ens sentim identificats amb aquesta afirmació en la mesura que hem descobert, i en això continuem cada dia, universos fascinants als qual mai no hauríem pogut accedir-hi si no haguera estat pels textos que hem devorat des que tenim memòria. Hem vist, hem comprès, hem gaudit, ens hem emocionat, hem patit, hem après…, i no cessarem de fer-ho, amb aquests fulls farcits de lletres, siga en el format que siga.
Renoir, “Claude Monet llegint”, 1873-74, oli sobre llenç
Projecta també una forta brillantor que il·lumina una altra faç, el volum que apareix en el quadre pintat pel mateix autor un poc abans, entre 1873 i 1874, del seu amic Claude Monet -de qui en l’article anterior ja vaig comentar l’altre retrat que en va realitzar llegint el diari-. Tot i les coincidències que es poden apreciar –figura de mig cos, la pipa fumejant, la mà i el puny de la camisa en primer terme-, la composició és totalment diferent: frontal, estable, ben assentada sobre la taula en què recolza els braços i descansa el llibre al qual adreça una mirada atenta, que recorda la de la noia que hem vist adés. Sòbria, equilibrada, sòlida, en conjunt, com si la novel·la –imaginem que d’aquest gènere es tracta- exigira i aconseguira que el lector s’endinse en les seues profunditats i fóra necessari un bon ancoratge per tal de dur a terme la immersió en condicions. Perquè, en el fons, una lectura viva sempre ens trasllada a les primeres, a aquelles de la infantesa i de l’adolescència: “El món que es manifestava en el llibre i el llibre mateix no havien de separar-se sota cap concepte. De manera que, amb cada llibre, també era plenament allí, a l’abast de la mà, el seu contingut i el seu món. I, de manera similar, aquell contingut i aquell món transfiguraven cadascuna de les seues parts. Cremaven en el seu interior, hi llançaven la seua resplendor… No llegies els llibres d’una tirada, sinó que et detenies; els habitaves, et quedaves enganxat entre les seues línies i, en tornar a obrir-los després d’una pausa, et trobaves per sorpresa en el punt en el qual t’havies detingut”. Així descriu Walter Benjamin aquesta experiència quan intenta oblidar tot el que en sap, de llibres, tots els coneixements adquirits havent-se deixat “penetrar pels llibres”.
Renoir, “Camille Monet llegint”, 1872, oli sobre llenç
Un canvi idèntic podem observar en la segona tela que en 1872 realitza Renoir de Camille Doncieux, l’esposa de Monet. Les diagonals que predominaven en la primera, mentre ella fullejava Le Figaro –que veiem la setmana passada-, s’han redreçat ara, i els colors suaus i l’ambient extraordinàriament diàfan s’han saturat, com si l’estança haguera pres la càrrega del que llegeix, potser una història que transcorre en algun lloc exòtic, allunyat dels plujosos i freds voltants de París, on viu. Tot tendeix a confluir en la seua cara, que la delata capficada, relaxada, però abstreta, i, de nou, enllumenada per l’obra que subjecta.
En els tres casos, Renoir ens mostra persones amb fesomies radiants just en el moment en què es troben gaudint d’una lectura plaent en solitari, aïllades, i, tanmateix, connectades amb l’essència de l’humà, destil·lat pacientment en els alambins de la imaginació i dipositat en aquests flascons esplendents, talment joies, anomenats llibres.
