Claude Monet, en 1872, el mateix any que Renoir realitza un retrat d’ell i un parell de la seua esposa llegint, pinta Dona en un jardí, una obra en què també pren com a model Camille Monet duent a terme la mateixa activitat. Tanmateix, ens trobem amb un escenari radicalment diferent: una mena de si matern vegetal, esponerós i confortable, format pels subtils i breus traços dels branquillons i del fullatge, d’una variada gamma de verds, que acull la figura per complet, aïllant-la i protegint-la del que l’envolta. Perquè, tot i que, al contrari que Renoir, Monet situa la figura en un exterior, no la deixa desemparada a la intempèrie, sinó en un refugi on recollir-se durant la lectura. Un cau de natura domesticada –no oblidem que es tracta d’un jardí- en què gaudir d’una altra creació humana que també ens ofereix recer, intel·lectual en aquest cas, davant dels maldecaps i les agressions diàries.
Claude Monet, “Dona llegint”, 1872, oli sobre llenç
La lectora asseguda sobre la gespa ompli, amb el seu vestit ample, tou, lluminós, el centre de la composició, i contrasta intensament, mitjançant la homogeneïtat de les pinzellades, més llargues i extenses, i els matisos cromàtics, lleugerament càlids, amb aquesta balma de plantes que sembla abraçar-la, fer-la seua, un cos dins d’un altre. Damunt de les cames, al bell mig, gairebé integrat en la massa blanquinosa de les robes, el llibre obert s’erigeix en el nucli del conjunt, lleu, però magnètic, que atrau i atrapa les mirades indefugiblement. Fins i tot les espurnejants flors que, ingràvides, s’enlairen en primer terme i, surant, arrodonits, gruixuts i irregulars tocs nivis, animen i es confonen amb les llums dels teixits, ens condueixen envers l’element clau, el que genera aquest ambient íntim, aquest espai clos destinat a la reflexió. Una evocació, si més no, de les grutes que, sobretot a partir de la jardineria paisatgista anglesa, constituïen, segons l’antiga tradició, l’aixopluc dels filòsof-ermitans enemics dels palaus i de la ostentació.
Claude Monet, “A la praderia”, 1876, oli sobre llenç
Quatre anys més tard, en 1876, Monet realitza A la praderia, un llenç en què torna a aparèixer Camille llegint a l’aire lliure, ara reclinada pràcticament del tot a terra, sobre una suau pendent plena d’herbes que l’oculten en bona mesura. A causa del punt de vista en picat, llevat d’un petit fragment de la part superior esquerra en què intuïm un cel d’idèntiques tonalitats, tot és prat en aquest quadre, àdhuc ella, els teixits, ell llibre i la ombrel·la són prat. Com en l’anterior, però d’una manera ben distinta, el pintor ha immergit la lectora en la vegetació, a penes si ressalta ara el seu volum inclinat entre la tendència a la verticalitat de les tiges i el llambreig de les flors. Només les taques més compactes i amb reflexos fulgents de la cara, el pit i el barret, a les quals s’uneix per darrere el para-sol, destaquen entre la densitat i l’arranjament de línies i punts que doten d’un cert moviment marí la composició, talment una onada que s’alça i avança entre esquitxos florals i escumes tèxtils sense distinció. Enmig, Camille adquireix presència, arrecerada entre el llibre, esbossat, un grafisme enèrgic que trenca el sentit de la resta, i l’ombrel·la, desplegada i recolzada sobre el sòl. De nou, Monet crea un lloc ideal en què la lectora forma una unitat, potser en aquesta peça de manera més indissoluble si cap, amb la naturalesa, una naturalesa amable, pròxima, accessible, adés un jardí, ara un camp de trets bucòlics.
En ambdues obres –igual que ocorre en les de Renoir que hem vist en els articles anteriors-, Monet dóna fe de l’aparició a França, durant aquella època, de la nostra actual modernitat. Com en 1986 explicava Pere Gimferrer en una conferència sobre Borges, que prologa una edició de les obres completes de l’autor argentí, des que sorgeix històricament el lector modern, no abans que l’hàbit de llegir es generalitzara entre la burgesia, allò normal entre les persones instruïdes ha estat llegir. Refermen aquestes paraules les imatges que ens ofereix Monet: no de cap altra manera, sinó integrada en aquests llocs oberts, plens de vegetació, assoleix la lectura la condició de característica inherent, com qualsevol altra tinguda per natural, dels qui en fruïm quotidianament.
