Gaudeix de nou d’uns dels articles de Sebastià Carratalà, publicat el passat 06/09/2014 en La Veu.
Ni el sotragueig del vehicle ni l’atapeïment no impedeixen la concentració d’alguns passatgers en els periòdics que tenen entre les mans. Capficades en aquests fulls o en les seues enrònies, segurament de camí a les tasques respectives, res no distingeix l’actitud i el comportament de les cinc persones que veiem assegudes en un banc del vagó, ben juntes, però aïllades alhora. Excepte pels trets, evidentment, i, sobretot, pels barrets, a penes si trobem diferències quant a la conducta en aquestes figures de mig cos els caps de les quals queden alineats a la mateixa altura. Els rostres, encaixats entre l’exterior que s’ataülla de manera fugaç a través de les finestres de darrere, que només sembla captar l’atenció del senyor que porta un paquet sobre les cames, i els diaris desplegats, formen una franja que recorre la pintura d’un costat a l’altre sense talls d’importància. Dues dones i un home llegeixen les notícies del dia aliens al món que transcorre fora, encara que per moments done la sensació que estiga a punt de penetrar-hi, i al que succeeix dins, on també hi som nosaltres, com uns ocupants més.
Francia Luís Mora, “Morning News”, 1912, San Diego Museum of Art
Morning News (1912) és una de les obres de Francis Luís Mora (Montevideo, 1874 – Nova York, 1940), pintor i il·lustrador –col·laborador en prestigioses publicacions nord-americanes com Harper’s Weekly i Scribner’s- en què retrata escenes de la vida quotidiana de la classe mitjana de la seua època. Un quadre en el qual observem que la lectura de gasetes per part de dones, que en els exemples analitzats amb anterioritat quedava limitada a l’àmbit privat, ara s’esdevé en un espai públic, en companyia, frec a frec d’homes que també en llegeixen, o no. El mateix ocorre en Subway rRders in New York City (1914), un oli de tema i composició pràcticament idèntics; fins i tot apareix un senyor amb un paquet sobre els genolls, tot i que mirant abstret cap a un punt indeterminat de l’interior, ja que enllà dels vidres, la foscor regna. El trajecte en metro, sota terra, ens aboca a un escenari al qual l’esmorteïda i freda llum elèctrica no aconsegueix llevar-li una certa atmosfera tètrica. No sabem si es tracta del matí o de la nit, tanmateix podem imaginar que van assabentant-se de l’actualitat a primera hora mentre es dirigeixen al treball compartint mitjà de transport i seient.
Francis Luís Mora, “Subway Riders in New York City”, 1914, New York Public Library
Assenyala Nancy F. Cott, professora d’Història a la Yale University, que en aquest període, “en la seua heterogènia realitat, les dones modernes emergien de les lluites prèvies per l’emancipació política, econòmica i sexual. Les dècades d’abans i després del canvi de segle havien produït els moviments feministes i també els moviments sindicals i socialistes més efectius de tota la història dels Estats Units fins aleshores. La de 1910 fou testimoni d’avanços femenins sense precedents en les ocupacions professionals i d’oficina. Entre 1920 i 1930, es va fer familiar el llenguatge de la
feminitat emancipada i els agents lúcids de la modernitat es van veure obligats a tenir en compte els desigs i emblemes de la llibertat i individualitat de les dones” (
Dona moderna, estil nord-americà: els anys vint, 1990). Explica l’autora que fins i tot les dones que es casaven més joves, també afluïen en gran nombre a l’ensenyament secundari i superior i al mercat de treball; que en als anys vint, les dones, excloses de la universitat fins a les darreries del segle XIX, ja suposaven quasi la meitat dels estudiants que acudien a aquestes institucions acadèmiques; i que quant a l’ocupació, la proporció de dones es va mantindre al voltant de la quarta part entre 1910 i 1940, dedicant-se sobretot a les àrees vinculades a les oficines, la gestió d’empreses, les vendes i les professions liberals.
Podem suposar que les dones que Mora pinta en aquests compartiments pertanyen al grup, cada vegada més majoritari, d’aquelles que havien accedit a la formació i a la feina fora de la llar. Tanmateix, conclou la professora Cott: “La crisi econòmica que va acabar amb els anys vint també va posar en evidència fins a quin punt els anomenats patrons socials moderns estaven arrelats en velles expectatives de subordinació i domesticitat de les dones. Durant la Gran Depressió, les crides reaccionàries per tal que les dones retornaren a casa –sobretot perquè les casades abandonaren les seues ocupacions-, van mostrar com de tènue era l’aura de llibertat i com de prima la capa d’individualitat del paper que s’adscrivia a la dona moderna”. Unes paraules que alerten sobre els constants retrocessos que ha patit el procés d’alliberament de la dona, especialment en etapes de dificultats com la que estem vivint.
