La claror crepuscular, que il·lumina de manera esmorteïda el pont i la densa massa boscosa que s’ataülla a través de la finestra, encara manté al cel llunyà uns tocs càlids que contrasten amb la llum intensa i freda, quasi glacial, que inunda l’interior del compartiment i que sembla que obligue a la passatgera a romandre amb el barret posat per protegir-se’n, tot cobrint-li bona part de la cara. La dona, que disposa només per a ella d’un seient confortable i un espai ampli –al contrari dels atapeïts vagons de les pintures de Francis Luís Mora que veiem la setmana passada-, llegeix en soledat mentre viatja potser cap a un destí també solitari, a una ciutat on ningú no l’espera.
Edward Hooper, “Compartment C, Car 193”, 1938, oli sobre llenç
Quan hi arriba, s’allotja en una habitació d’hotel igual de gèlida, petita, amb el mobiliari just, i deixa l’equipatge sense desfer. Una llar provisional de camí a algun indret que desconeixem, que fins i tot ella ignora, en la qual, enmig del silenci regnant només trencat pel soroll de passos somorts a l’altre costat de les febles parets, també d’alguna veu, d’algun gemec, es lleva les sabates i el vestit amb desgana, s’asseu en una vora del llit en roba interior, abatuda, com si carregara amb el pes del món, i llegeix en la més immensa solitud un full, tal vegada una nota d’algú conegut o estimat, tal vegada un poema manuscrit. L’observem des del mateix interior, quasi des del llindar de la porta, amb una certa incomoditat, com si fórem uns intrusos que sense voler ens haguérem quedat atrapats i estiguérem violant la seua intimitat a contracor. Tanmateix, com que ella, immòbil, abstreta, no se n’adona, la nostra mirada, subjugada per l’escena, es recrea en els detalls, en les poderoses línies verticals i diagonals que la constrenyen, en la blancor que banya la seua pell, els cabells ben pentinats, la faç penombrosa i trista, en les maletes a punt per partir de nou…
Edward Hooper, “Hotel Room”, 1931, oli sobre llenç
No és l’única, però; en una cambra similar d’una urbs similar, al final de la jornada, altres persones també experimenten sensacions idèntiques. Ara, el pintor en retrata una altra, i ens situa en una posició més arriscada encara, doncs fitem la jove capficada en la lectura d’un llibre, gairebé d’esquenes a nosaltres, des de damunt del propi jaç. Sols ens hi separa la barrera fràgil, però contundent, de la fusta dels peus que s’eleva i la tanca en un àmbit reduït en què, malgrat els escassos elements, de colors i tonalitats apagats, i la buidor dels envans, percebem una atmosfera feixuga, enrarida. La dona de cabells llargs que ens oculta el rostre -l’espill de davant tampoc no ens el mostra, només reflecteix una taca negra-, abillada amb una camisola, recollida sobre si mateixa, es troba completament concentrada en el volum que té sobre els genolls, aliena a cap altra cosa. L’aire de desemparament i eventualitat que s’hi respira, a penes si hi ha pertinences a la vista, la maleta roman en un cantó disposada per eixir en qualsevol moment, genera una mena de desassossec en l’espectador indiscret.
Edward Hooper, “Interior (Model Reading)”, 1925, oli sobre llenç
A través d’aquestes tres pintures del pintor nord-americà Edward Hooper (1882-1967), tot i que en sentit invers respecte als anys en què van ser executades: Compartment C, Car 193 (1938), Hotel Room (1931) i Interior (Model Reading) (1925), es poden recórrer alguns dels llocs de la soledat als quals tantes persones es veuen abocades sense remei en les societats contemporànies. Uns llocs on sovint els llibres constitueixen una de les poques possibilitats de sobreviure, de no caure en la desesperació i la follia, de no naufragar en aquests oceans orfes d’afectes ben agarrats a les seues pàgines. La lectura sempre permet traslladar-nos d’immediat a d’altres universos reals o ficticis, obrir una via d’escapament de la realitat quan aquesta esdevé insuportable.
