Silenci

19 setembre 2014 01:00h
Carl Spitzweg, "El ratolí de biblioteca", 1850. Oli sobre llenç
El silenci, només trencat pel frec dels dits sobre el paper i pel peculiar soroll dels fulls en passar, forma part del conjunt de característiques que podem intuir en els ambients retratats en les pintures amb lectors. Res que a nosaltres ens estranye, doncs la lectura en silenci constitueix la nostra manera habitual d’endinsar-nos en un text; pronunciem les paraules mentalment i és aquesta dicció interior l’única que ens acompanya. No sempre ha estat així, tanmateix; la majoria dels nostres majors ho feien i ho fan en una mena de xiuxiueig només audible per ells. Són, potser, els últims hereus d’una llarga tradició, vigent i amb molta força fins ben avançada l’Edat Mitjana, que no concebia l’escriptura sense la seua corresponent  conversió en so.

Explica Alberto Manguel que a les biblioteques antigues es treballava enmig del considerable aldarull produït per la juxtaposició de les veus dels usuaris. En l'actualitat, en canvi, si exceptuem els contes llegits als infants, la nostra experiència lectora tendeix al callament i, més encara, quan en bona mesura duem a terme aquesta pràctica amb aparells electrònics dels quals ha desaparegut el lleuger cruixit de les pàgines dels llibres o l’estrèpit de les dels periòdics.
 

Miquel Barceló, "Biblioteca", 1983. Tècnica mixta sobre paper, 150 x 300 cm.

L’espai amb les parets atapeïdes de volums de dalt a baix, silenciós, ha estat un motiu reiterat pels artistes a fi de transmetre les ànsies de coneixement i la introspecció. Carl Spitzweg, en El ratolí de biblioteca (1850), pinta, encimbellat en una escala, un lector voraç que ja no pot sostindre més llibres en les mans, sota el braç, entre els genolls, capficat literalment en un altre que té davant dels ulls. No sembla importar-li la resta de l’univers, segurament perquè el conté aquest en el qual s’ha cabussat. De fet, els raigs de llum zenital hi penetren com si ho feren en la mar, però abans de perdre's en les profunditats ignotes, ens deixen albirar, senyal premonitori del que s’hi amaga, un fragment d’esfera terraqüià.

Tampoc no se n’ha oblidat l’art contemporani. Si efectuem un salt temporal a una època recent, veiem obres com Biblioteca (1983) de Miquel Barceló, quasi una grisalla, que aconsegueix que els prestatges, els llibres i l’individu llegint s’integren en un tot pràcticament indestriable. La llibreria que l’envolta, de traços vigorosos i violents, protectora i agressora alhora, dóna la sensació que angoixa el protagonista, tal vegada davant de la impossibilitat d’adquirir el saber que hi acumula. No debades la seua positura recorda inevitablement El crit (1893), la coneguda pintura de Edvard Munch, punt de partida del moviment expressionista.


Manolo Valdés, "Llibres IV", 1995. Fusta, 302 x 404 x 30 cm.

Un silenci rebregat per l’ús es desprèn de Llibres IV (1995), una escultura uns anys posterior de Manolo Valdés. Ara, ningú no hi apareix cercant ni submergint-se en els continguts; el mur de lletra impresa, compacte, massís, roman inalterable, tal com s’ha quedat des de les darreres consultes, i així continuarà. El tractament de la fusta reforça la sensació de pas del temps, d’un cert abandó; una lleu capa de pols es diposita als forats, n’impregna les superfícies. Pareix insinuar, aquesta obra, el pas cap a altres tipus de suport de la paraula escrita, sense que això implique la desaparició del llibre com a objecte, almenys per als qui els estimem de manera especial. En qualsevol cas, bé siga una biblioteca real, bé siga una biblioteca virtual, el silenci serà imprescindible.


 
next