El veritable rostre

A penes si queda res de la impressionant col·lecció d’objectes, reunida trenta anys abans, que amb la intenció d’incloure la totalitat de la cultura general coneguda havia instal·lat a la seua residència del Breestraat d’Amsterdam. Un tresor particular que comprenia sabers clàssics i científics, naturalia i artificialia, peces del passat i del present, exòtiques i locals, ordenades seguint criteris propis, no els que marcaven els erudits. Conquilles i corals, instruments orientals, titelles de Java, armes antigues i índies, monedes i medalles, ceràmica xinesa…, omplien els prestatges; escultures dels dotze cèsars i dels poetes i filòsofs de l’Antiguitat, gravats i pintures, esferes terrestres, aus del paradís dissecades…, s’exposaven arreu de les estances. Havia gastat milers de florins de manera compulsiva en subhastes competint amb comerciants i burgesos acabalats que també anaven darrere d’aquestes meravelles, una quantitat excessiva de diners segurament, tanmateix no podia resistir-se a les fiblades d’aquesta passió.

Ara, dos d’octubre de 1669, un botiguer i genealogista aficionat trau el cap per la casa, més modesta, de Rozengracht, on viu, a la recerca del casc d’un temible cavaller que ha sentit a dir que encara posseeix i, mentre tafaneja entre les restes del gabinet d’obres d’art i curiositats que s’amuntonen a les habitacions del fons, anota algunes coses que li criden l’atenció, com el bust d’un “filòsof natzarè” o “quatre braços i cames escorxades” suposadament dissecats pel famós anatomista i cirurgia Andrea Vesalio. Molt poca cosa en realitat, tenint en compte tot el que havia acumulat durant l’època de prosperitat econòmica.

Els últims mesos, s’ha mirat a l’espill amb atenció, escrutant cada mil·límetre de la pell amb la finalitat de traspassar-la i copsar la veritable cara, la que s’oculta darrere de la màscara, sabedor que, tot i els reiterats intents, mai no ho aconseguirà, perquè la vida l’ha revestida de capes que ha deixat que s’hi acumularen i que, ben incrustades, ja no pot llevar, i perquè, a més, sols pot contemplar-ne el reflex. Al capdavall, torna a topar amb el drama de l’autoretrat del qual parla Joan Garí: “No som nosaltres, sinó el nostre rostre, el nostre cos contemplat en una superfície aliena. D’on se segueix que busquem un original a partir d’una còpia. Alguna cosa de nosaltres mateixos que ens és indefectiblement escamotejada” (Un cristall habitat, 1999).

Malgrat la inutilitat de l’esforç, malda per traslladar la seua imatge al llenç una altra vegada, una més; i potser ja no recorda quantes en van. En els que ha realitzat des de fa nou anys, n’ha quedat palesa la decadència física, l’abatiment, la soledat, tot i que sembla que no arriba a reconèixer-se per complet o no veu que el resultat mostre la realitat que s’amaga sota les diferents robes, tocats i positures, darrere de les arrugues, les expressions i les mirades. O creu que no pot transmetre la seua complexa personalitat, les contínues variacions, el ràpid decaïment, a través d’una forma única i inamovible. Cap a 1669, Rembrandt es pinta rient-se d’una manera inquietant, no sabem si de nosaltres o d’ell mateix, encorbat, davant de la presència fragmentada i fantasmal d’un bust que els especialistes han identificat com el de Demòcrit, el savi grec que havia contemplat amb lucidesa i agudesa l’absurda vanitat de la condició humana.

I, precisament, l’altivesa desapareix dels dos autoretrats que executa en 1669. En el primer, el que es troba a la National Gallery de Londres, es representa en un angle idèntic al d’un altre dut a terme en 1640 -just en aquella etapa d’esplendor en què se sentia segur i en una posició de domini-, tot i que desposseït de tots aquells atributs dels quals feia ostentació aleshores. En el segon, propietat del Mauritshuis de La Haia, la resignació és absoluta; de manera despietada, cruel, ens revela l’acceptació del seu destí molt poc abans de morir, el cinc d’octubre, en una de les habitacions del fons envoltat de les andròmines cobertes de pols que ha pogut conservar, també de paletes, pinzells, llenços, pots de pigments, ampolles de trementina i oli de llinosa, i tretze quadres que el notari i els testimonis que realitzen la llista de béns consideren inacabats, motiu pel qual seran retocats per altres mans més tosques, per altres ulls menys audaços i sensibles, a fi de donar-los la versió definitiva.