Mentre executa l’escorç del cavall blanc, de moviments elegants i abundant crinera agitada de manera lleu pel vent, no pot evitar de pensar en els maldecaps que ha hagut de patir per traslladar-ne en perfectes condicions, al llarg de mil set-cents quilòmetres, sis, de cavalls bais, que formen part del regal del duc de Màntua, Vicenzo Gonzaga, al rei Felip III i al seu
valido, el duc de Lerma, amb la pretensió que no acabaren annexionant la ciutat-estat que governava en algun moment del seu enfrontament amb França i que prengueren en consideració, tot i les escasses probabilitats, el seu nomenament com a almirall de l’Armada Espanyola. Luxosos presents dels quals ell era el màxim responsable que incloïen, a més, una carrossa molt treballada destinada a les eixides campestres, còpies de les obres mestres de la col·lecció dels Gonzaga i vasos d’or i plata i de vidre de roca amb perfums, entre d’altres. Ara que les temperatures ja han baixat, una vegada finit el tòrrid estiu castellà, allotjat confortablement al palau d’esbarjo de la Ventosilla, prop d’Aranda de Duero, propietat del totpoderós duc, recorda la seua arribada a Valladolid, cansat i angoixat, un mes després d’haver partit d’Alacant en direcció a Madrid, on no va trobar ni el rei ni la cort com esperava, se n’havien anat al nord a caçar conills.
La caravana comandada per ell s’havia posat en marxa, camí de Florència, el 5 de març de 1603, i embarcava a Livorno el 2 d’abril per atracar al port alacantí tres setmanes més tard. El viatge que encara restava fins al centre de la Península Ibèrica esdevindria feixuc i molt més durador que no imaginava; les pluges ininterrompudes compliquen el trajecte i retarden força la data en què havia previst entrar a Madrid, motiu pel qual ha de sufragar l’augment de les despeses amb els diners per a ús personal que havia rebut del Gonzaga. Amb vint-i-sis anys, és la primera missió diplomàtica que duu a terme i, malgrat l’orgull que sent, l’aflicció per les circumstàncies adverses amb què s’ha topat quasi aconsegueix aclaparar-lo; el carruatge especial enviat pel príncep mantuà no hi aplega fins al 19 de maig i, quan obri els embalatges, comprova, atònit, que les pintures s’han florit. Fent gala del seu temperament estoic, les retoca i, a més, pinta un quadre nou: Demòcrit i Heràclit. Així que el duc de Lerma el veu, realitza les gestions oportunes perquè es quede el temps necessari per portar a cap el seu retrat eqüestre.
A finals de novembre, Peter Paul Rubens està rematant aquest quadre que marcarà un punt d’inflexió en el gènere; tot i les condicions requerides, havia de dotar el retratat d’una magnificència que no superara la del rei. Apunta Simon Schama en l’excel·lent llibre
Els ulls de Rembrandt (2002) que “el repte de Rubens era oferir una imatge del ministre com a guerrer que salvaguardara la seua devota austeritat, però que a la vegada transmetera la impressió que era una autoritat plena de dinamisme”. Un aspecte aquest últim que defugia el monarca, tot havent creat una imatge deïficada i heroica d’ell mateix mitjançant estudiats programes iconològics i evitant les aparicions públiques. Inaccessibilitat i invisibilitat amb què la monarquia hispànica, al contrari que altres com la francesa, pretenia acréixer el seu poder. “Durant el regnat de Felipe III, la invisibilitat prompte anà acompanyada pel
silenci, el qual es feia cada volta més necessari, es deia, a causa de l’augment del nombre de persones, institucions i grups que desitjaven que el rei responguera a les seues demandes… La
retòrica del silenci, si podem usar aquestes paraules, la retòrica d’allò tàcit, d’allò misteriós, devia tenir més poder, produir més por i reverència, que els mots”, assevera l’historiador Antonio Feros (
El Duque de Lerma: realeza y privanza en la España de Felipe III, 2002).
Rubens, que a penes si va poder veure el monarca en el moment de lliurar-li els obsequis, sembla que va aprendre durant aquesta estada la importància de l’astúcia i de descarar-se per assolir els seus objectius. Diu Schama que “de Màntua havia eixit un cortesà novici, però abandonaria Valladolid un polític i un viatger emprenedor amb el savoir faire d’un diplomàtic i, no en menor mesura, un pintor que podia comptar amb els cèsars per als seus temes, no amb els cortesans”. Amb independència del seu talent artístic, marxava un polític que a partir d’aleshores -no oblidem que participaria en nombrosos afers i negociacions de caràcter internacional- sabria guardar silenci i escapolir-se en benefici propi, tot seguint aquestes regles que des de fa segles apliquen, malauradament, alguns governants espanyols.
