Amb el puny dret alçat, decididament, amb sincera convicció, el jove pren la iniciativa de llançar-se al capdavant d’una munió de gent que protesta contra el poder de la burgesia capitalista que els oprimeix, que els esclavitza amb jornades de treball inacabables, que els condemna a la pobresa. Els cabells rossos, descoberts, i els reflexos de la camisa blanca i del rostre en desprenen una estranya i magnètica lluminositat enmig d’un grup de persones a les quals sorprèn l’empenta que mostra, l’energia que transmet. Tot i tractar-se d’un espai urbà, un carrer o una plaça, l’atapeïment i el fet que a penes si ataüllem un fragment de cel al fons, per dalt dels edificis grisos i bruts, provoquen una certa sensació de claustrofòbia només trencada per aquesta figura que, com un llamp, sorgeix de l’interior de la massa per projectar-se endavant. Fins i tot nosaltres ens sentim impel·lits de manera inevitable a apartar-nos i deixar-li el pas franc, talment el personatge de la dreta que es veu arrossegat per aquest ímpetu i s’adapta a la línia del braç.
El gest, que dibuixa aquesta diagonal que ascendeix i avança amb força, en recorda un altre pertanyent a una obra executada uns anys abans, en 1830:
La Llibertat guia el poble, d’Eugène Delacroix, el primer quadre polític en la història de la pintura moderna –afirma Giulio Carlo Argan-. En aquest, Delacroix exalta la insurgència que, en juliol d’aquell any, va aconseguir fer fora el terror blanc de la restaurada monarquia borbònica. Tanmateix, ara, Honoré Daumier no el situa, aquest gest, al capdamunt dels qui l’envolten, tot culminant una composició piramidal i erigint-se en abanderat de la Llibertat i de França; més bé, l’enfoca, el singularitza, a fi de palesar el vigor existent en la multitud que ha envaït la via pública. Representa l’exasperació i la voluntat de canvi d’una gran part de la població obligada a treballar quinze hores diàries. Potser es tracta d’un noi que no ha conegut cap altra vida que la de la fàbrica des que se’n recorda, que ha malviscut junt als seus sense albirar cap possibilitat de millora. Fins i tot des del punt de vista d’un coetani considerat conservador, com L. R. Villermé, no es pot obviar el que succeeix arreu: “La seua misèria és tan profunda que, mentre en les famílies de la classe mitjana la meitat dels nascuts arriba a l’edat de vint-i-nou anys, en les famílies de teixidors i filadors la meitat mor abans dels dos anys” (
Estat físic i moral dels obrers, 1840).
En L’alçament, el pintor plasma amb nitidesa, d’una forma clara i concisa, senzilla, sense grandiloqüència, el que precisament escriu Hannah Arendt en referència a la revolta de 1848 a França: “La causa de la revolució no és la conspiració… La pèrdua d’autoritat dels poders existents que precedeix sempre a tota revolució no constitueix en realitat un secret per a ningú, ja que les seues manifestacions es produeixen de manera pública i tangible; tot i que no necessàriament espectacular; però els seus símptomes (descontent generalitzat, malestar i menyspreu pels governants) són difícils de discernir, car sempre són de caràcter equívoc. Tanmateix, el menyspreu és, sens dubte, un dels ressorts més potents de la revolució; a penes si ha existit una revolució a la qual no puga aplicar-se l’observació que Lamartine va fer sobre la de 1848: La Revolució del menyspreu” (Sobre la revolució, 1962).
Insisteix Arendt, en aquest cabdal assaig de teoria política, en el fet que l’esclat de la major part d’insurreccions ha sorprès als propis partits i grups sediciosos en igual mesura que a la resta, i que poques vegades aquest inici pot atribuir-se a les seues activitats. I cita Tocqueville per la seua exactitud, comprovada en diverses avinenteses, quan afirma que en 1848 la monarquia va caure “abans que li arribaren els colps dels vencedors, els qui van desconcertar-se tant del seu triomf com els vençuts de la seua derrota”. El menyspreu envers les institucions i els representants públics surava en l’ambient d’aquell període; només cal fer una ullada a bona part de l’obra Daumier per veure amb claredat quina era l’opinió majoritària sobre els governants i el funcionament de la justícia. No ha estat l’única volta que aquest sentiment s’ha escampat i ha encès el ble en el moment que ningú no ho esperava.
