Alhora que Honoré Daumier es fa ressò de l’acció política del poble, al Saló de 1848, el primer de la República, obert lliurement a tothom, un altre pintor exposa un petit quadre en què, per primera vegada, el protagonista és un llaurador treballant. Un home, vestit amb roba rústega i bruta, calçat amb esclops, garbella palla en un interior penombrós ple de pols en el qual destaquen, impulsats cap amunt per braços i genolls, els grans daurats, els fruits del seu esforç. Poc abans, en 1846, l’historiador Jules Michelet havia escrit en
Le Peuple: “Els camperols no constitueixen només la part més nombrosa de la nació, sinó la més forta, la més sana i, a causa del seu bon equilibri entre allò físic i allò moral, la millor, al capdavall”. Tanmateix, darrere d’aquesta imatge i d’aquestes paraules no hi ha una clara exigència d’emancipació, doncs al contrari que els obrers, el seu arrelament a la terra, a les formes de vida tradicionals, a la religió dels seus pares, els situa en una mena de llimbs, aliens a la lluita de classes, malgrat el patiment i la pobresa a què es troben sotmesos.
François Millet, qui, a partir d’El garbellador, farà de l’ètica i la religiositat de les tasques rurals els temes dominants de la seua obra, deixa ben palès el seu ideari en L’Àngelus, una pintura de 1858-59 que va obtindre un gran èxit -de seguida va començar a reproduir-se arreu-. Apunta Giulio Carlo Argan que “la burgesia s’entusiasma amb Millet perquè pinta pagesos que són treballadors bons i ignorants, sense vel·leïtats progressistes; però Millet paga el seu error polític donant, com a pintor, un pas enrere: retrocedeix del realisme al naturalisme romàntic” (L’art modern, 1970). Al bell mig d’una extensa plana sense arbres, un home i una dona han aturat la seua dura labor a fi de resar, amb el cap cot, les mans juntes, l’oració del migdia; la forca clavada entre terrossos i creïlles, el cabàs a mig omplir i el carretó amb els sacs intensifiquen la sensació de pausa. En la nuesa de la línia de l’horitzó, la diminuta silueta del campanar d’una església llunyana enlairant-se, a la dreta, sembla subratllar més encara l’elevació d’aquesta acció quotidiana adreçada a Déu, d’aquesta acció de gràcies per la seua vida, per ocupar el lloc que els correspon.
En
Temps de batuda, d’Enric Valor, el protagonista reflexiona sobre l’amo de Mascabrer, una petita propietat de muntanya prou aïllada, que viu amb recel i desconfiança l’adveniment de la Segona República i els moviments socials: “Ell desconeixia sens dubte quanta injustícia hi havia al món. Perquè el seu era un món sòlid, limitat, natural, recòndit, una deixalla antiga, del món romà –com ho eren les aixades, els aladres, els aparells, els arreus, les bèsties, les feines-, i tan fortament encastat en el seu esperit i en la seua lògica aparent, que potser no arribaria mai a admetre les noves idees. Ell gaudia d’una llibertat econòmica també aparent; es creia independent del tot, quan era cert que, com ara, els preus de les seues collites a vendre eren regulats moltes vegades pels acaparadors, per negres confabulacions de poder enormes i subterranis l’existència dels quals li era totalment desconeguda”. Certament, aquest immobilisme, que Valor situa en l’any 1936, tot just abans que esclate la Guerra Civil, i que ve de tan lluny, encara es pot observar en la majoria de posseïdors d’unes poques fanecades per mal dades que vinguen les coses.
Ara, però, pot ocórrer, com a conseqüència de l’escassesa d’oferta laboral, que qualsevol amb una ocupació precària crega amb fermesa que gaudeix d’una posició privilegiada que ha de defensar. Només cal per consolidar aquesta convicció que des d’alguns mitjans públics i privats es publicite de seguit la imatge esforçada dels qui han aconseguit treball, per més porqueria que siga, i es troben -segons el missatge que pretenen transmetre- en el primer esglaó d’una escala que han de pujar de mica en mica, una escala en realitat inexistent. Els austers i abnegats llauradors de Millet, tot i els afanys mostrats, objecte d’admiració i elogi per bona part de la població benestant, mai no van trencar amb aquesta actitud el jou que els subjectava.
