La mort al carrer

De sobte, en girar el cantó, ens trobem, desmanegat, immòbil, abandonat, el cadàver d’un home jaient sobre el paviment mullat, al mig d’un carrer solitari. El veiem de prop, des de la vorera, en un escorç forçat: ha caigut de tos amb el cap, del qual encara brolla un raig de sang, una mica de gaidó, en primer terme, i les cames i els braços oberts. Ni una ànima s’ataülla sota l’atmosfera boirosa i la llum grisenca, pesada, que aixafa la ciutat i a nosaltres mateixos, espectadors muts, potser més encara pel punt de vista baix. Només quatre contundents troncs obscurs, nus, com una mena de gegantins ciris negres, deformats per l’opressiu ambient que s’hi respira, custodien la víctima. Alguns elements escampats ací i allà, gorres, bastons, pedres, indiquen els durs conflictes que s’han esdevingut on en aquests moments regnen el silenci i la quietud.

Com ocorria amb els seus contemporanis -apunta Carmen Gracia-, Antonio Fillol preferia pintar obres superficialment costumistes, retrats i paisatges, motiu pel qual aquest quadre “és únic dins la carrera de l’autor, i una excepció en la temàtica valenciana de l’època. Per tant, és difícil atribuir-li un significat clar. Si reparem en el fet que la víctima vesteix com ho feien els obrers d’aquell temps i no porta armes, podríem deduir-ne una velada acusació. Però això és només una possible lectura” (Història de l’Art Valencià, 1995). Tanmateix, i tenint en compte que, com la professora adverteix, “els fets són vistos amb la freda claredat d’un daguerreotip”, el punt clau d’aquesta pintura, resulta inevitable contemplar-la com una ajustada i crua imatge que ens transporta, malgrat tractar el desgraciat moment posterior, a alguna de les revoltes que es desencadenaven sovint als espais urbans de les principals ciutats del País Valencià al tombant del segle XX.

^{Antonio Fillol, “Després de la brega”, 1904, oli sobre llenç}

Sols cal fer una ullada a l’hemeroteca per topar amb alguna notícia d’aquests anys referida a successos de caire semblant als que ens mostra Després de la brega (1904). Així, en 1900, sota el següent titular publicat en Las Provincias: “Es declara l’estat de guerra a València per les contínues vagues i avalots”, es conta de manera succinta un mes de maig especialment conflictiu. “La guàrdia civil i els vaguistes s’enfrontaven als carrers, que amb barricades, oferien un aspecte de camp de batalla. La Benemèrita va efectuar diverses càrregues de cavalleria al carrer de Russafa, a les places de les Barques i de Sant Francesc i al carrer de Sant Vicent, rebent alguns trets que feien els amotinats i veient-se obligada a utilitzar les armes. Com a conseqüència va quedar mort un jove paisà a la cantonada del carrer de Mossèn Femares. Aquella nit no va haver funció en cap teatre. A l’endemà, els mercats continuaven deserts, tancades la majoria de botigues i tallers i suspès el servei de tramvies. No va haver classes a la Universitat ni a la majoria de centres d’ensenyament”.

Malgrat l’absència de referències clares que ens ajuden a situar els incidents en un lloc concret de València o d’alguna altra localitat, el ben cert és que qualsevol diria que el pintor n’ha estat testimoni i ha alçat acta del tràgic desenllaç de la violència exercida sobre els manifestants que demanaven millores laborals, econòmiques, socials i higièniques. A primera hora del matí, el cadàver d’un treballador roman estès davant nostre sense cap atenció, com si no existira; per por, i segurament pel desconcert encara imperant, ningú no reclama, ningú no vetla, ningú no homenatja, aquest cos desemparat abans de donar-li sepultura. Més tard, però, aquest compàs d’espera es trencarà: una gernació tornarà a eixir amb estendards negres en senyal de dol i –segons l’esmentat article de premsa- es dirigirà al Temple proferint crits contra la Guàrdia Civil i trencant a pedrades fanals i vidres al seu pas, i les autoritats es reuniran i declararan l’estat de guerra fins a l’agost. Finalment, per acabar amb la rebel·lia i les revoltes, el govern acordarà ajudar la multitud de pobres existent.