Ara, just quan un gran disc amb el símbol del dòlar s’ha posat davant del sol i l’ha ocultat per complet, i les tenebres han caigut sobre una ciutat inhòspita que l’aviació bombardeja, un grup de dirigents polítics es troben reunits per tractar afers d’estat transcendentals. Damunt de la taula, papers, un crucifix, un sabre tacat de sang i, en un extrem, de cul a ells, un ase amb ulleres que menja fulls en una gaveta de fusta sobre una mena de palanca que hi sobresurt i s’aguanta al capdamunt d’un terrible abisme envers el qual s’inclina tot perillosament, donant la sensació que en algun moment xuclarà estris i assistents sense remei. D’aquestes profunditats, sota els peus ben calçats amb llustroses sabates negres i polaines blanques, emergeixen de manera espectral un esquelet amb el crani rebentat i, més avall, un jove empresonat dins d’un forat que mira l’escena amb ulls esbatanats.
Quatre figures masculines en actitud de treball, de prendre nota, però mancades de cap, potser també de cos, simples carcasses de robes cares, presències més fantasmals que les que pugnen per fer-se visibles des de l’avern que trepitgen, atenen les indicacions del militar d’alta graduació, ple de medalles i distincions, de mirada i expressió ferotge, rubicund, com encès d’ira, i ornat amb una corona de llorer que presideix el consell. Tanmateix, malgrat les aparences, es limita a seguir les ordres que li dicta des de darrere, a cau d’orella, amb fermesa i menyspreu, un home de negocis, altiu i soberg, d’aspecte mafiós, tocat amb copalta, que porta baix del braç un grapat d’armes –un punyal, un rifle, un canó- i un tren de passatgers –locomotora inclosa-. Res no els importa, a aquests individus detestables, el sofriment, la desesperació, la mort dels altres, dels seus conciutadans, ans al contrari, els cal per continuar enriquint-se i augmentar el seu poder.
George Grosz, “Eclipsi de sol”, 1926, oli sobre llenç, Heckscher Museum of Art,Huntington, Nova York
Després d’haver format part del grup dadaista berlinès, aquesta situació el porta a constituir, junt a altres artistes com Otto Dix, la Neue Sachlichkeit –la Nova Objectivitat-, un moviment amb què pretenen criticar fins a les últimes conseqüències, sense concessions, la vella societat, tot recolzant les forces revolucionàries, amb la intenció d’assolir una Alemanya democràtica. El propi Grosz conta: “Per obtenir un estil corresponent a la lletjor i la crueltat dels meus models, vaig copiar el folklore dels urinaris, que em semblava l’expressió més immediata i la traducció més directa dels sentiments forts… I el mateix vaig fer amb els dibuixos infantils, prenent com a motiu la seua sinceritat. Així vaig aconseguir l’estil incisiu i el dibuix a punta de ganivet que necessitava”. Les seues obres escandalitzen la societat benpensant, “la gent que s’agita als carrers, que menja, que beu i que va a l’església; aquests burgesos irreprotxables, aquests capitans de la indústria, aquests defensors de la pàtria, aquests homes d’ordre, que no tenen secrets per a Grosz” (Mario de Micheli, Les avantguardes artístiques, 1966). I segurament no tant perquè es penedesquen del seu comportament, sinó perquè, com en un espill, es veuen reflectits nus per complet, mancats de fracs i capells, d’artificis i oripells, amb la seua bestialitat a la vista, actuant sense mostrar ni un bri d’escrúpols ni d’humanitat.
