Santuaris

Aprofitant la bonança de l’estiu saxó, dos homes en cos de camisa i gorra, i una cartera a l’esquena com a únic equipatge, caminen pels senders de les muntanyes de Reisengebirge, al sud de Dresden, amb la intenció que la natura els amare fins al moll dels ossos i poder captar-ne així l’essència, sentir-ne el batec ocult mitjançant el qual establir-hi una relació pregona. En una llibreta, prenen apunts a llapis de tots els motius que els semblen interessants, que estimulen la seua sensibilitat; quan tornen, tindran esbossos per treballar al taller una llarga temporada.

L’any següent, un d’ells, Georg Friedrich Kersting retrata el seu company de viatge, col·lega i amic, Caspar David Friedrich pintant al seu estudi, el lloc d’on durant una etapa important eixiran algunes de les obres més extraordinàries del paisatgisme romàntic alemany. L’estança, freda i buida, sorprèn per l’extrema austeritat que presenta: només una taula amb els estris imprescindibles, una cadira i un cavallet ocupen l’espai; només dues paletes, un escaire i un regle pengen de les parets nues, lleugerament tenyides de verd. A través de la part alta de la finestra, situada davant nostre, en un lateral del pany frontal, veiem un petit fragment de cel blau i d’un núvol blanc, res més que puga distraure l’artista del seu treball, que puga trencar la seua concentració. Sabem, però, per una obra del propi autor datada en 1805, Vista des de la finestra de l’estudi, en què apareixen els batents inferiors oberts, que el riu Elba, amb un intens tràfic fluvial, passava per la vora. Friedrich, per dur a terme el que pretenia, necessitava aquest ambient de recolliment, proverbial a la ciutat des que la setmana de Nadal de 1808 havia obert el taller al públic a fi de mostrar una de les seues pintures més conegudes i polèmiques, La creu de la muntanya, també anomenada l’Altar de Tetschen, tot accentuant-lo més encara de manera que donara la sensació “d’endinsar-se en un temple”, tal com va afirmar una il·lustre dama.

En 1835, un altre pintor, Carl Gustav Carus, després de visitar-lo, escriu: “No començava un quadre fins que no en tenia la imatge viva davant de l’anima. En acabat, dibuixava sobre el llenç net; primer, lleugerament amb llapis i pastel, i tot seguit, amb major precisió utilitzant ploma i tinta xinesa, per avançar prompte el color del fons. D’aquí que els seus quadres es mostraren clars i ordenats en tots els passos de la realització i mantingueren sempre el segell de la seua originalitat i l’ànim en el qual des d’un principi s’havien manifestat interiorment”. Una mirada sobre la seua manera de procedir que coincideix amb un text de 1830 del mateix Friedrich: “La tasca del paisatgista no és la fidel representació de l’aire, l’aigua, les penyes i els arbres, sinó que és la seua ànima, el seu sentiment, el que ha de reflectir-s’hi. Descobrir l’esperit de la naturalesa i penetrar-lo, acollir-lo i transmetre’l amb tot el cor i l’ànim és la tasca de l’obra d’art… ¡Segueix la veu interior i accepta el que et diu, i deixa per als altres el que els semble just, o no atengues res de tot això, doncs no tot és per a tots!”

De fet, des que comença a pintar a l’oli queda ben palesa la seua idea que “la imatge sols ha d’insinuar…, doncs el quadre no deu pretendre la representació de la natura, sinó sols recordar-la”. Talment ho comprovem en Boira (1807), una agosarada obra de la costa bàltica en què a penes si distingim les roques de la platja; a partir d’aquesta franja, basten les presències intuïdes, fantasmals, d’una barca i un vaixell sorgint de l’atmosfera densa i pàl·lida, quasi uniforme i monocromàtica, que ocupa bona part de la superfície pictòrica, per crear una gran extensió marina en calma, amb les seues profunditats i el seu horitzó, per crear la sensació de sublimitat desitjada. Aquest despullament remet de manera inevitable al seu estudi desproveït d’ornamentació, buit, ja que “Friedrich pensava que els objectes externs perjudicaven el món de la visió interior”, afegeix Wilhelm von Kügelgen, un altre pintor coetani.

Potser la sobrietat, la veritable sobrietat, tan difícil d’assolir en qualsevol àmbit, resulte fonamental per copsar en la seua plenitud el que l’entorn tan malmès pot oferir a la vida actual. Per això, malgrat els canvis de paradigma, malgrat les presses i la fugacitat amb què ens hi aproximem habitualment, encara avui, deixem que aquesta concepció romàntica impregne la nostra forma de contemplar el paisatge cada vegada que ens endinsem en un dels escassos santuaris naturals que van quedant per tal que ens atrapen sense reserves la grandiositat i el misteri que hi habiten.