Vincles

Gaudeix de nou d’uns dels articles de Sebastià Carratalà, publicat el passat 06/12/2014 en La Veu.

En juliol de 1882, alguns membres de la delegació catalana del Patronat del Festival de Bayreuth, creat per Richard Wagner amb la finalitat de sufragar Parsifal, encapçalats per Joaquim Marsillach, i entre els quals trobem el seu pare, el metge Joan Marsillach, el compositor Anselm Barba i el seu deixeble Climent Baixas, assisteixen a l’estrena d’aquesta òpera, dirigida per Hermann Levi, a la ciutat bàvara. Des que en 1862, s’havia escoltat per primera vegada la Marxa del Tannhäuser a Barcelona, gràcies a Josep Anselm Clavé, i, en 1873, s’havia constituït la Societat Wagner, entre d’altres pel músic i crític tortosí Felip Pedrell (1845-1922) -qui posteriorment recordava “que si bé no va donar grans proves de vitalitat, es va posar en relació epistolar amb Wagner, a qui se li va oferir la presidència honorària, que va acceptar molt afalagat”-, creixia tant el nombre d’afeccionats a l’obra de l’alemany com de detractors. Així, el 5 d’abril de 1873, en la crítica d’un concert celebrat a l’Ateneu apareguda en el setmanari barceloní La España Musical, podem llegir en referència als antiwagnerians: «a esos seres habríamos querido ver en aquellos conciertos, para que enmudecieran ante la elocuencia del éxito obtenido por las piezas de Lohengrin y Tannhäuser; de esas, según ellos, atrevidas composiciones de Wagner, a quien han considerado el desideratum de los autores libres. Habríamos querido verles allí para que se hubiese infiltrado en su corazón aquella melodía armónica en la que no creen, por saber desterrar de su mente la rutina que embota su comprensión musical, haciendo que sólo alcance a lo común y a lo vulgar. El ejemplo del éxito de las obras de Wagner ejecutadas en los conciertos del Ateneo Barcelonés, debería trascender a nuestros teatros”.

Joan Marsillach, un dels grans impulsors de Wagner a Catalunya –assenyala el musicòleg Francesc Cortés- aprofundeix en l’obra de Wagner quan, en 1877, el Diario de Vic li demana un article sobre Rigoletto i compara Verdi i Wagner, dins de la polèmica existent entre italianistes i wagnerians, i, tot seguit, el Diario de Barcelona li proposa de reproduir-lo, motiu que l’autor aprofita per entrar-hi més a fons tot defensant la importància de la melodia, la tècnica de cant i l’idealisme de la música wagneriana. L’any anterior, el seu fill, havia assistit al primer festival de Bayreuth, i en gener de 1878, coneix personalment el compositor i publica Ricardo Wagner. Ensayo biográfico-crítico, amb un pròleg del seu mestre, el cèlebre metge i compositor Josep de Letamendi, amic personal de Wagner, a qui li va agradar tant que el va difondre en la seua revista Bayreuther Blätter pocs mesos després. En 1882, amb Lohengrin, al Teatre Principal i, l’any següent, al Gran Teatre del Liceu, s’iniciaven les representacions a la capital catalana. Una òpera en què va debutar en 1888 el gran tenor Francesc Viñas i amb la qual també va obtenir un gran èxit al Teatre Principal de València el mateix any. D’aquest fet en va deixar constància Teodor Llorente en el poema A Francesc Vinyas, després de cantar l’òpera “Lohengrin“ aparegut en Las Provincias el 27 de gener de 1889, tal com indica Rafael Roca en un article sobre la relació entre ambdues personalitats.

En aquest ambient, la influència de l’obra i les teories del germànic creixia i arrelava no sols en el camp musical, sinó en la resta d’àmbits artístics, especialment en el moviment simbolista i la temptativa de fusió de les arts que pretenia. Com afirmava en La poesia i la música en el drama del futur (1849), només l’art estava dotat, per damunt de religions senils i governs incapaços, per conduir la humanitat al seu objectiu més elevat: la llibertat; i només l’obra d’art total, una mescla de música, teatre, dansa i poesia, a la qual aspirava tenia capacitat per assolir-lo: “Les arts plàstiques només poden presentar-nos allò acabat, és a dir, allò immòbil, i mai no poden convertir el contemplador en testimoni convençut del desenvolupament d’un fenomen. El músic, en la seua màxima confusió, va cometre l’error d’imitar en aquest sentit les arts plàstiques i d’oferir allò acabat en comptes d’allò que es desenvolupa. Sols el drama és l’obra d’art que en l’espai i el temps es comunica amb la nostra vista i la nostra oïda en una forma tal que en participem activament en el naixement i, per tant, captem allò nascut amb el nostre sentiment com a cosa necessària i clarament comprensible”.

Foren molts els artistes d’arreu d’Europa que, imbuïts per les seues idees i la seua immensa producció, van intentar copsar-ne l’esperit, bé a través de la plasmació de motius extrets del seu món, bé a través de la seua estètica. És el cas de Rogelio de Egusquiza (1845-1915), un pintor càntabre instal·lat a París a qui el viatge que en 1879 realitza a Bayreuth li canvia la vida d’una “manera radical”. A partir de llavors, visita Wagner a Venècia en 1880, a Berlin en 1881, i també assisteix a l’estrena de Parsifal com a membre del Patronat del Festival, un dels 1.368 mecenes que van pagar les seues quotes a fi que poguera veure la llum aquesta òpera.