Uns mesos abans que la vespra del dia de Reis de 1889 s’estrenara al Teatre Principal de València Lohengrin, la primera òpera de Wagner que es representava a la ciutat, amb l’admirat tenor Francesc Viñas com a protagonista, naixia, al carrer de Sant Vicent, qui es convertiria amb el pas del temps en una gran soprano i una referència imprescindible dins del món del compositor alemany. Divuit anys després, Maria Llàcer (1888-1952) debutava al mateix coliseu amb l’Otello de Verdi i, la temporada següent (1908-1909), ho feia a La Scala de Milà amb Aïda. Més endavant, en 1911, tornava al Principal de la capital valenciana per participar en la posta en escena de Tannhäuser, precisament junt al cantant català, un ídol local, a qui també acompanyarà interpretant la mateixa obra en el seu comiat definitiu al Teatro Real de Madrid en 1916. Maria Llàcer, que prompte inicia una carrera reeixida sobretot a Itàlia, fou requerida sovint a la seua ciutat, on va inaugurar l’Olympia, el 10 de novembre de 1915, amb peces de Tosca, Madame Butterfly i Manon. A partir d’aquesta època, va treballar força per difondre els papers wagnerians a molts països d’Europa i també a l’Argentina, doncs la veu, potent i ben projectada, li permetia incorporar al seu repertori aquests rols tan exigents.
La soprano Maria Llàcer (València, 1888-Ràvena, 1862), 1915, Institut del Teatre de Barcelona
Tot i que la realització d’una òpera completa de Wagner a València va arribar amb una mica de retard respecte a altres capitals (sis anys després de Barcelona i vuit de Madrid), el germànic va ser -afirma Manuel Sancho-, amb notable diferència, “el compositor més interpretat en els concerts simfònics valencians durant els primers quinze anys del segle XX”. Així, “el preludi d’Els mestres cantors de Nuremberg, el preludi i final de Tristany i Isolda i l’obertura de Tannhäusen, van esdevindre els títols predilectes del públic filharmònic”. Més encara, “l’hegemonia de Wagner ocupa el terreny de les bandes, atès l’elevat nombre de peces que, en contrast amb altres autors, aporta als programes” (L’obra de Richard Wagner en la València musical de la Retauració, 2008). Malgrat això i que la majoria de temporades següents fins a 1914, el Cavaller del Cigne, per damunt de la resta, i també Tannhäuser, en 1892 per primera vegada, La Valquíria, en 1907, i Tristany i Isolda, en 1913, van pujar a l’escenari del Principal, la influència en les arts plàstiques d’aquest període, al contrari del que ocorria a Catalunya, a penes si va tindre rellevància.
Antonio Muñoz Degrain, “Les Valquíries”, 1915, oli sobre llenç
Com indica Enrique Llobet en la seua tesi Recepció wagneriana a València: 1874-1914 (2012), només trobem dos pintors valencians en què es detecta alguna temàtica wagneriana i ambdós duen a terme la seua vida professional en altres terres. Es tracta d’Antonio Muñoz Degrain (València, 1840-Màlaga, 1924), que pinta en la ciutat andalusa Les Valquíries (1915), un quadre en què hi trobem aquestes divinitats nòrdiques cavalcant enmig dels penya-segats d’un grandiós i gèlid paisatge de factura pròpia; i de Cecílio Pla (València, 1860-Madrid, 1934), que executa un retrat del músic en 1901 i el llenç intitulat Valquíria en 1915, basat en la darrera escena d’aquesta òpera, en què, davant d’un cel incendiat, el déu Wotan contempla una de les deïtats femenines mentre dorm profundament. Unes pintures, aquestes dedicades a les deesses enviades per Odin per conduir els herois morts al Valhalla, que mostren dins del conjunt de la producció d’aquests autors, en general de caràcter costumista, l’interès per la música, especialment per la de l’alemany. “La identificació i la translació de la mitologia nòrdica i la popularitat assolida pel músic i el seu ric univers iconogràfic s’expandeixen a totes les capes socials. El seu culte deixa de ser minoritari i elitista, fins a passar-se a anomenar les domèstiques valquíries”, diu l’especialista Lourdes Jiménez.
Cecílio Pla, “Valquíria”, 1915, oli sobre llenç
Una petjada més intensa va exercir sobre la literatura, un àmbit en què apareix Teodor Llorente qui –com hem vist en un article anterior-, va dedicar un poema al seu amic Francesc Viñas i va traduir algunes lletres, Blasco Ibañez, amb nombroses referències a Wagner en les seues publicacions, i, sobretot, López-Chavarri, que maldarà, mitjançant la crítica i les narracions, per acostar al gran públic l’obra i també les teories estètiques i filosòfiques del compositor de Leipzig. Amb tot, “el conservadorisme de l’ambient cultural valencià hi feia ben difícil l’èxit sense reserves” -afirma Sancho-, un èxit que assolia la diva Maria Llàcer desenvolupant papers wagnerians a La Scala de Milà, la Fenice de Venècia, el Costanzi de Roma, el Comunale de Bolonia, al Colón de Buenos Aires, l’Arena de Verona, i a altres teatres de Madrid, Berlín i Viena.
