En una carta adreçada al col·leccionista Karl Schildener en 1806, el pintor Philipp Otto Runge exposa perquè, tot i que li agrada viure els canvis estacionals, en l’àmbit artístic l’últim període hauria de ser sempre “el temps florent”, la primavera creadora. “Però, lamentablement, l’actual cicle del món és la tardor, al qual succeeix la destrucció”, es queixa, i exclama tot seguit: “Benaventurat el qui ressuscite!” Hi adjunta quatre aiguaforts corresponents a la sèrie Les hores del dia, un projecte amb què pretén realitzar “un poema fantàstico-musical pictòric abstracte amb cors, una composició col·lectiva per a totes les arts, per a la qual l’arquitectura hauria d’aixecar un edifici únic”, que s’avança una vintena d’anys, i de manera més ambiciosa, a l’intent de combinar música i pintura que duu a terme Caspar David Friedrich amb el conjunt de transparències destinades a la cort russa. La primera edició d’aquests gravats, de 1805, de tirada curta, no anava destinada a la venda, sinó a donar a conèixer entre artistes i escriptors les seues idees i anunciar la voluntat d’executar aquella magna obra. “Es per això que no he volgut publicar pròpiament aquestes làmines i m’he limitat a encarregar que me n’imprimiren unes còpies”.
Otto Runge, “Les hores del dia”, 1805, aiguafort
En la missiva, detalla de manera succinta cadascuna de les peces i, malgrat que apunta que té la intenció de pintar-les a finals del mateix any, només en traslladarà al llenç una, la dedicada al matí, entre 1809 i 1810. Tot i això, durant aquest temps, treballa obsessivament en aquestes imatges, prepara esbossos de cada element, n’efectua modificacions i, finalment, acaba realitzant-ne dues versions a l’oli, El gran matí i El petit matí, anomenades així per les diferents dimensions. “Li pregue -continua- que contemple la primera (el matí) com si es tractara de l’efecte del sol que ix per damunt de la boira matutina, i el fragment d’esfera de terra que gira en la boira s’anara apartant dels núvols rogencs com una muntanya llunyana; els motius del plànol anterior són només arabescs que al·ludeixen al fons”. Com que no li agradava el resultat de la de major grandària, va dividir-la en fragments, que després s’han pogut recompondre.
Otto Runge, “El gran matí” (detall), 1809-1810, oli sobre llenç
Runge proposa, com altres romàntics alemanys, una síntesi de cristianisme i paganisme en què juguen un paper essencial els components al·legòrics i simbòlics a fi de plasmar l’harmonia essencial de la natura, la humanitat i la divinitat. En ambdues composicions, de caràcter simètric, talment un retaule, la deessa Aurora, al bell mig, s’eleva cap al cel portant un lliri gegantesc en què s’asseuen un grup de nens. Al capdamunt d’aquest eix, Venus, l’estel de l’alba, i, al capdavall, un nadó nu gitat en un prat, entre flors, figuren el nou jorn al qual saluden els àngels i genis que els envolten. La llum daurada, vivificant, del sol que està a punt de sortir banya els cossos i l’amable paisatge dotant-los d’una força i vigor renovats, tot aplicant una gradació cromàtica provinent de la seua teoria del color. El marc de fusta, també pintat, esdevé –així ho veiem en El petit matí- un element fonamental per al conjunt i per al significat, doncs mostra el detall del que succeeix tant en la part oculta, subterrània, on els querubins es donen les mans per enllaçar les arrels de les plantes, com en la visible, aèria, en què ajuden a florir, una altra vegada, el lliri blanc (la puresa, la innocència) i l’amaril·lis roja (l’amor profund, la bellesa). Un viatge quotidià de la regeneració que té lloc en els processos còsmics que va de la foscor de l’eclipsi solar de la zona inferior a la resplendor que ja comença a envair la superior. En la concepció dualista que s’hi aprecia, el pintor associa l’albada al naixement de Jesús en l’anhel de transformació i millora de la Humanitat.
Otto Runge, “El petit matí”, 1809-1810, oli sobre llenç i marc de fusta
Uns mesos abans que Runge morira de tuberculosi, el 2 de desembre de 1810, als 33 anys d’edat, sense haver pogut acomplir la proposta, el poeta Clemens Brentano li escriu per manifestar-li l’extraordinària satisfacció que li havia causat admirar les representacions de Les hores del dia: “Em va commoure la significació profundament sentida, que hi veia desenvolupada fins en la floració de la més extrema delicadesa. Em recree moltíssim en els greus infants pietosos, però sobretot, em proporcionen alegria la lluna i els nens-estrella, al costat, amb els seus moviments misteriosos; tenint-los davant de la vista en moments de soledat em resulten sovint esperits severs bons”. Una temptativa d’unió de les arts amb la finalitat de regeneració espiritual de la qual ens va mancar la seua mort prematura i de la qual, afortunadament, ens ha quedat el testimoni dels quatre gravats i les dues pintures. També de les seues paraules, perquè quan l’hivern i la nit arriben, cal que esperem “la claredat de l’infinit que és eterna i calma per damunt de nosaltres, i que florirà, engendrarà, parirà i s’enfonsarà de nou, en una rotació perpètua”. L’endemà, el 3 de desembre, el plor d’un recent nascut, de nom Philipp Otto, omplia el buit deixat en aquella casa pel seu pare.
