Palplantat fermament amb les cames una mica separades, els poderosos punys tancats, el cap de perfil, el tipògraf llança una mirada resoluda vers l’horitzó llunyà. Recorda, la seua figura, la grandiositat dels clàssics sota la roba de treball: el pantaló ample fins als peus, la camisa descordada i arromangada ben amunt, un petit davantal que voleia des de la faixa (sembla indicar el contundent moviment previ) i el barret de paper de costat; més encara per les dimensions i per trobar-se damunt d’una mena de plataforma rocosa semicircular sobre la qual hi apareix inscrit Liberté de la Presse. Al fons a la dreta, el monarca, l’objecte de les crítiques polítiques, ha de ser assistit pels seus successors i a l’esquerra, les forces de l’ordre amenacen l’heroic obrer sense arribar a agredir-lo.
Honoré Daumier, “No s’arrisque vosté!”, 1834, litografia
Honoré Daumier va publicar aquest gravat intitulat
No s’arrisque vosté! en març de 1834, durant el regnat de Lluís Felip, una època daurada per als caricaturistes, assenyala Charles Baudelaire: “En aquella guerra acarnissada contra el govern, i en particular contra el rei, hom era tot cor, tot foc. És realment curiós contemplar avui en dia tota aquesta extensa sèrie de bufonades històriques que anomenaven
La Caricatura, grans arxius còmics, als quals tots els artistes d’algun valor aportaven la seua quota” (
Alguns caricaturistes francesos, 1857). L’editor Charles Philipon va fundar aquesta publicació en 1830 i, malgrat que va haver d’enfrontar-se a quatre penes de presó entre 1830 i 1832, va persistir i va continuar traient-la al carrer fins a 1835. Sempre ha estat temut, i per tant perseguit, el poder corrosiu de la imatge satírica, els qui hi són representats mai no han suportat que es dubte de la serietat i l’honorabilitat que ells mateixos s’atribueixen, que les seues misèries, les seues contradiccions, les seues maldats, els seus crims, queden reflectits en febles fulls de paper als quals, paradoxalment, cap intent, per violent que haja estat, ha aconseguit destruir de manera definitiva. Ho podem constatar si fem un repàs a l’ingent llegat que ens ha arribat després de les temptatives d’anorrear aquests dibuixos en cada moment i, de més a més, comprovem la difusió assolida entre la població a pesar de les dificultats amb què tan sovint han topat.
L’anàlisi de la realitat que van començar a realitzar els artistes a partir del Romanticisme, que conjugava aspectes aparentment contradictoris, com el contingent i l’etern, el bell i el lleig, els va permetre ocupar-se de temes de l’actualitat política, social i religiosa i interpretar-los sota un punt de vista personal i independent. A aquest canvi de concepció que contemplava l’art com una eina que podia influir en la societat es va unir l’aparició de la litografia, una tècnica d’estampació que facilitava que les il·lustracions pogueren estendre’s entre el públic a través de la premsa diària. Bé que va en veure la importància Baudelaire, qui cap mitjan segle XIX treia a la llum De l’essència del riure i en general d’allò còmic en les arts plàstiques, un breu assaig en què reflexiona sobre la caricatura, “aquest gènere singular” que s’havia convertit en una obsessió seua.
Honoré Daumier, “Batuda als tallers de la llibertat de premsa”, 1833, litografia
Insisteix que no ha volgut escriure un tractat, tot i que “una història general de la caricatura en les seues relacions amb tot els fets polítics i religiosos que han commogut la humanitat, greus o frívols, relatius a l’esperit nacional o a la moda, és sens dubte una obra gloriosa i primordial”. Li interessen en especial aquelles que contenen un component misteriós, durador, que desperte l’atenció. “¡És una cosa curiosa i veritablement digna de consideració la introducció d’aquesta part inaprehensible del bell fins en les obres destinades a presentar a l’home la seua pròpia lletjor moral i física! I, quelcom no menys misteriós, aquest espectacle lamentable excita una hilaritat immortal i incorregible. Heus aquí l’autèntic tema d’aquest article”. El riure és profundament humà, afirma, i per això es considera satànic.
Distingeix Baudelaire entre la comicitat absoluta i la comicitat significativa –més fàcil de comprendre per posseir una naturalesa dual: l’art i la ideal moral-, i apunta que “a França, país de pensament i manifestacions clares, on l’art tendeix naturalment i directa a la utilitat, allò còmic és normalment significatiu. Molière fou la millor expressió en aquest gènere; però igual que el fons del nostre caràcter s’allunya de qualsevol extrem, un dels diagnòstics peculiars de tota passió francesa, de tota ciència, de tot art francès, és fugir de l’excessiu, de l’absolut i del profund, en conseqüència, poc hi ha ací de còmic ferotge; així mateix, el nostre grotesc rarament s’eleva a l’absolut”. Unes paraules, aquestes del gran escriptor parisenc, que, tot i la distància, encara palesen més el fanatisme, la intolerància i la barbàrie dels qui han massacrat els membres de la redacció de Charlie Hebdo.
