Diuen Galienne i Pierre Francastel en la introducció del llibre que van dedicar al gènere del retrat pictòric: “El desig que tenen els éssers humans de contemplar-se per mitjà de la interpretació de la pròpia imatge sembla formar part dels més antics impulsos de la humanitat, i l’art del retrat individual és una de les activitats artístiques més universalment presents de tots els temps. Tanmateix, la seua evolució no és contínua; a pesar de la facultat que posseeix per reaparèixer sota formes diverses, pateix eclipsis, a causa, sens dubte, dels obstacles de caràcter extraartístic o extratècnic” (El retrat, 1978). Durant segles, però, només van poder satisfer aquest anhel les classes poderoses i acabalades, i, de manera excepcional, els artistes i el seu entorn; a més, llevat d’aquests últims, l’habitual era tindre’n solament un. Un en què es mostrara l’ideal que en corresponia a la persona quant a la posició social, motiu pel qual calia embellir-ne l’aparença i enaltir-la mitjançant la inclusió en el conjunt dels elements definitoris del seu rang.
Goya, “Autoretrat amb el doctor Arrieta”, 1820, oli sobre llenç
Els pintors, sobretot a partir del Renaixement, van prendre sovint els membres del seu cercle íntim, els familiars i les amistats, i també ells mateixos com a models amb els quals estudiar els diferents punts de vista i els aspectes psicològics que pot presentar un rostre. Assenyalen els Francastel que Dürer va atrevir-se a retratar individus de fora del seu àmbit després de traslladar al llenç les fesomies del seu pare, el seu germà, un amic i la seua. Rembrandt va pintar-ne la mare, l’esposa, el fill, i seixanta vegades la seua faç al llarg de la seua trajectòria de totes les formes possibles: de guerrer, de senyor, d’oriental…, sempre amb ironia, i al final, amb crueltat, sense pietat. Goya va llegar-nos estampes dels més propers i, com no, nombrosos autoretrats, entre els quals trobem, a tall d’exemple, el que duu a terme a la tornada d’Itàlia en 1773, el de cos sencer i tocat amb un barret que segons sembla omplia de ciris per poder treballar durant les nits (1790-95), aquell en què ens fita a través d’unes ulleres (ca. 1800), el del malalt ja gran que es atès al llit pel doctor Arrieta –i en la part inferior del qual es pot llegir: “Goya agradecido a su amigo Arrieta: por el acierto y esmero con q.e le salvó la vida en su aguda y peligrosa enfermedad, padecida á fines del año 1819 a los setenta y tres de su edad. Lo pintó en 1820”-, o el darrer conegut, corresponent a 1824, de perfil i amb gorra. “L’estil de Goya ressalta la separació del model respecte a l’entorn amb brillantesa. La personalitat apareix accentuada tant pel gest com pels trets de la cara. Mai no s’ha manifestat tant el subjecte com en alguna d’aquestes obres admirables”, afirma la parella d’historiadors de l’art.
L’aragonés participava de la nova consciència que els artistes havien pres sobre el seu ofici i el rol que havien de jugar en la societat; l’originalitat, la llibertat i la independència havien de prevaldre sobre altres consideracions i, per afirmar-ho, aquests principis havien de quedar palesos en aquelles obres en què ells en constituïen l’objecte principal. El caràcter introspectiu i malenconiós, les actituds indolents, les vestimentes informals i poc ostentoses, mostraven la ruptura i l’allunyament de les convencions socials que fins llavors també n’havien constret, en general, la manera de representar-se.
Robert Cornelius, primer autoretrat fotogràfic, daguerreotip, 1838
En canvi, prompte l’aparició del daguerreotip trencaria amb algunes d’aquestes característiques. “El temor que la singularitat d’un model disminuira si se’l fotografiava mai no va expressar-se amb tanta freqüència com en la dècada de 1850, els anys en què la fotografia de retrats va donar el primer exemple de com les càmeres podien crear modes instantànies i indústries perdurables”, afirma Susan Sontag (Sobre la fotografia, 1973). A partir d’aquest moment, comencen a accedir al retrat àmplies capes de la població que abans n’havien estat excloses, i esdevé comú posseir un registre fotogràfic de cada etapa de la vida. Un repertori que –adverteix Sontag-, a diferència de la representació pictòrica, que sintetitza i magnifica, sols confirma l’existència de la persona. A més, en tant que les càmeres ofereixen una visió de l’experiència automàticament retrospectiva, fins i tot les imatges acabades de realitzar transformen el present en representació mental, igual que si es tractara del passat. “La fotografia, que té tants usos narcisistes, també és un instrument poderós per despersonalitzar la nostra relació amb el món; i ambdós usos son complementaris”, doncs la raó última de capturar-ho tot sense parar resideix en la lògica del consum insaciable. Ens apropiem de la realitat i alhora la tornem obsoleta en un cicle inacabable l’únic objectiu del qual no sembla cap altre que devorar sense mesura el que ens envolta, inclosos nosaltres. Ens fem un selfie?
