La dalla

El tabú al voltant de la mort que existeix en l’actualitat en les societats més avançades es remunta a finals del segle XIX, uns anys a partir del quals, apunta Philippe Ariès, comencen a escassejar les imatges macabres, fins al punt de quasi desaparèixer durant bona part de la centúria passada: “El silenci que s’ha estès sobre la mort significa que aquesta ha trencat les seus cadenes i s’ha convertit en una força salvatge i incomprensible” (Història de la mort a Occident, 1975). Ara, resulta veritablement estrany trobar la seua presència al carrer, reclosa cada vegada més a l’àmbit d’una estricta intimitat en la qual s’intenta amagar-la; en general, ni la llar l’acull, només els espais impersonals i asèptics preparats a tal fi, com hospitals i tanatoris, semblen reunir les condicions idònies per dur a terme les operacions necessàries destinades a l’eliminació ràpida i efectiva del cos. Assenyala l’historiador que allò important és que veïns, amics i infants a penes advertesquen que la mort ha passat i que, per tant, cal que les cerimònies siguen discretes i eviten qualsevol emoció massa visible.

Des de fa un temps, però, la mort ha inundat les pantalles de tal manera que en aquestes totes les formes de morir imaginables, des de les més plàcides a les més cruels, hi tenen el seu lloc, la recreació pertinent. Tanmateix, la veiem lluny, aliena, un succés propi de la ficció, una dimensió a la qual creiem que pertany i de la qual podem desconnectar així que ho desitgem. Segurament, segons Ariès, en aquesta visió juga un paper fonamental la por, un aspecte que ens distancia de la percepció predominant en èpoques anteriors, quan la mort, acceptada, es vivia plenament per les persones més properes al difunt, quan constituïa un esdeveniment públic que ningú no rebutjava, tothom entenia que formava part del cicle vital.

La mort iguala tots els éssers humans per més grans que hagen estat les diferències que els han separats durant l’existència. Així, des de les acaballes de l’Edat Mitjana, la parca avança amb la dalla en la mà per segar les vides que se li posen per davant sense donar cap importància a la condició i posició que ostenten. I a bona velocitat, perquè ho fa a cavall, una iconografia basada en els quatre genets que atemoriran la terra en el moment del Judici Final que apareixen en l’Apocalipsi de Sant Joan. En una haca d’aparença famèlica, demacrada, més concretament, tal com podem apreciar en el dibuix d’Albrecht Dürer titulat La mort coronada a cavall, executat en 1505; una peça en què la idea de la seua arribada inexorable, siguem allà on siguem, queda ben palesa en l’esquellot penjat del coll que n’anuncia el pas i en la inscripció llatina “Memento mei” (“Recordeu-vos de mi”).

En 1562, Pieter Brueghel el Vell pinta El triomf de la mort, una obra colpidora en la qual trobem la mort cavalcant al galop i abatent amb l’esmolada fulla, sense pietat, una gentada que prova de fugir espantada, malgrat que no tinga cap possibilitat de salvar-se: corren envers un taüt gegant. Tant se val l’estatus, emperadors i cardenals, plebs i clergat, rics i pobres, comerciants i jugadors, periran hi posen la resistència que hi posen. Perquè la mort truca a totes les portes quan aplega l’hora; bé ens ho mostra un dels gravats publicats en el llibre d’emblemes El espejo de la muerte (Anvers, 1700), de Carlos Bundeto. Trepitjant un munt d’objectes propis de la vanitat humana estesos en el sòl, la paorosa figura pretén entrar a la casa on s’hi llig la cita bíblica “Statutum est omnibus hominibus semel mori” (“A tots els homes ens toca de morir una sola vegada”).

La dalla, però, que en aquestes representacions tan apartades de la mirada actual sobre el nostre final és l’estri de la destrucció, emergeix com tot el contrari en la poderosa imatge amb què Ramon Ramon recorda el seu progenitor a l’inici de Dins el camp d’herba (Perifèric, 2014): “Qui sega amb dalla arrana l’espai circularment, com una mitja lluna, i així que bada perd la perspectiva. Anar-li darrere és un perill. Un fill no pot seguir tan a prop un pare… No tinc encara els deu anys i el meu pare és un gegant… La dalla zumzeja compassadament, lluu des de la fosca, però no és la mort. Per a mi la dalla és símbol de vida plena”. Un dietari que, tot i el desencís i l’escepticisme que sovint mostra davant de la situació social, política i cultural que patim, no deixa de llançar glopades d’aire fresc, vivificant, estimulant, quan reflexiona sobre art i literatura, quan s’endinsa en detalls quotidians, quan fa ús del sarcasme, i, com no, quan pensa en la mort i pensa en si tindrà sort i l’última visió “serà la del meu pare segant l’herba al capvespre”. En un gir inesperat, l’autor recupera la dalla vinculada al moment decisiu i la converteix, sense abandonar-ne el caire funest, en una eina la vista de la qual el reconfortarà a l’hora del traspàs.