Inutilitat

Gaudeix de nou d’uns dels articles de Sebastià Carratalà, publicat el passat 14/02/2015 en La Veu.

Recorde clarament la gran quantitat de vegades que, quan em vaig matricular a la Facultat de Belles Arts, vaig haver de suportar que familiars, amics i coneguts em preguntaren -sovint en un to burleta i fins i tot sarcàstic, que en alguns casos també acompanyaven d’alguna impertinència- per a què aprofitaven aquells estudis. No calia que m’esforçara a contestar, la mateixa interpel·lació ja duia implícita la resposta que esperaven: per a res. Si més no, per a res que els qui m’ho demanaven consideraren útil, per a res que, segons ells, poguera assegurar-te el futur i procurar-te una professió decent, per a res seriós, una pèrdua de temps en definitiva. Allò era una afició, no una carrera digna de tal nom i, menys encara, una ocupació a la qual dedicar-se plenament. No van limitar-se a l’inici, sinó que van continuar durant uns quants anys, els dubtes sobre l’elecció que havia fet per part de més persones que no pensava, algunes de les quals, a més, amb independència del grau de confiança, també es veien amb el dret, i algunes amb el deure, d’advertir-me de les nefastes conseqüències que a la llarga em depararia aquesta tria, fruit, de segur, d’una dèria de joventut, de la immaduresa, no d’una vocació veritable i meditada.

M’ha vingut al cap tot això llegint La utilitat de l’inútil (Quaderns Crema, 2013), de Nuccio Ordine, un recull de reflexions de molts diversos autors sobre la importància de les humanitats i les ciències especulatives al llarg de la història dividit de manera significativa en tres parts. En la primera, L’útil inutilitat de la literatura, Ordine ha inclòs les aportacions referides a aquest tema que ens han deixat un bon grapat d’escriptors, des de les d’Ovidi i Petrarca a la de Foster Wallace, sense oblidar, entre altres, la de Théophile Gautier quan, en 1834, escriu contra aquells “que tenen la pretensió de ser economistes i volen reconstruir la societat de cap a peus” i, portant a l’extrem aquest atac, afirma: “L’única cosa bella és la que no serveix de res; tot el que és útil és lleig. Perquè expressa alguna necessitat, i les de l’home són innobles i repugnants, com la seva pobre i xacrosa natura. –El lloc més útil d’una casa són les latrines”. En la segona, La universitat-empresa i els estudiants-clients, Ordine parla “dels efectes catastròfics que la lògica del benefici ha tingut en el món de l’ensenyança”, i addueix els arguments exposats per Victor Hugo en el discurs que va dur a terme davant de l’Assemblea constituent en 1848, alguns dels quals, com aquest, semblen tan actuals: “Afirmo, senyors, que les reduccions plantejades en el pressupost especial de les ciències, les lletres i les arts són doblement perverses. Són insignificants des del punt de vista financer i nocives des de tots els altres punts de vista”. La tercera part, Posseir mata: “Dignitas hominis”, amor, veritat, en què dóna veu als clàssics, l’encapçala una cita de Montaigne: “És el fet de gaudir, no el de posseir, allò que ens fa feliços”, ja que “l’afany de riqueses és una gravíssima malaltia, capaç de corrompre no sols l’ànim humà, sinó també la societat i la vida civil”.

Un mal que ens enfonsa de mica en mica en un pou profund des del qual resulta impossible contemplar cap horitzó i que m’ha fet remembrar, en sentit contrari, la llum que emana del poema Epíleg, de Joan Brossa: “Conec la utilitat de la inutilitat. / I tinc la riquesa de no voler ser ric.” (Memòria encesa, 1998). Un versos escrits precisament l’any de la mort del poeta i artista que s’adiuen, com si en feren una concisa, però contundent recapitulació, amb la seua vida i la seua obra. De la paraula a la imatge, tot passant pel teatre, la màgia i el cinema, i bevent dels moviments avantguardistes d’entreguerres, especialment el dadà i el surrealisme, Brossa ens ha llegat una producció diversa, rica i suggeridora que sembla, ara més que mai, un crit d’alerta contra el conformisme i la mediocritat als quals ens impel·leix l’utilitarisme imperant en tots els àmbits si no hi posem remei. La seua poesia visual ens mostra l’altra cara d’aquells objectes quotidians que justament l’ús al qual estan destinats ens impedeix de veure. Potser, de la mateixa manera, només la cultura, entesa com un enriquiment personal, ens permet d’albirar què n’hi ha en cadascú de nosaltres, les nostres possibilitats reals, més enllà de finalitats establertes i preus marcats, més enllà de mesures que sols tenen en compte una qüestionable productivitat basada en factors merament materialistes.