Catorze dies després que isquera a la venda la col·lecció de gravats titulada
Caprichos, Goya decidia retirar-la; estava esglaiat, les circumstàncies polítiques havien canviat radicalment i sabia les conseqüències que això comportaria, les represàlies que, si no actuava amb rapidesa, caurien sobre ell. No se sentia segur, malgrat que en l’anunci aparegut en el
Diario de Madrid ja es feien una sèrie de comentaris destinats a evitar les acusacions que se’n podien derivar de la publicació, un dels quals tenia com a rerefons la coneguda màxima horaciana “ut pictura poesis” (“la poesia com la pintura”): “La pintura (como la poesia) escoge en lo universal lo que estima más a propósito para sus fines: reune en un solo personage fantástico, circunstancias y caracteres que la naturaleza presenta repartidos en muchos, y de esta combinación, ingeniosamente dispuesta, resulta aquella feliz imitación, por la cual adquiere un buen artífice el titulo de inventor y no de copiante servil”.
L’autor del text, Ceán Bermúdez, l’erudit, crític i historiador amic seu, un il·lustrat del cercle de Jovellanos, mostra totes les precaucions possibles tement les reaccions dels poders polítics i clericals davant d’aquesta carpeta –amb una tirada de només 300 exemplars- que es venia en “la calle del Desengaño, nº 1, tienda de perfumes y licores, pagando por cada colección de a 80 estampas 320 rs”. El nom del carrer, en què també vivia l’artista -de fet la botiga es trobava en el mateix edifici-, sembla d’allò més adequat per indicar l’estat d’ànim de l’artista després de passar una greu malaltia, iniciada en 1792, que el va deixar cec, sord i paralític, de la frustració amorosa patida amb la Duquesa d’Alba, i de comprovar les dificultats de regeneració moral, social i estètica en què creia. Tot i les cauteles, i que el 19 de febrer de 1797, dos dies abans que cessara el Secretari d’Estat Francisco Saavedra, protector seu, l’anunci apareix per última vegada en les pàgines de la premsa, Goya serà inculpat per la Inquisició que va veure que se’n burlava almenys en dues peces.
Goya, “Tú que no puedes”, sèrie “Caprichos”, nº 42, 1799, aiguafort
Res, però, no escapava de la sàtira del pintor aragonès, que apuntava sense contemplacions contra la estupidesa humana, contra la brutalitat, contra qualsevol jou que sotmetera la societat i n’impedira el desenvolupament. El capricho 42 i el capricho 63 podrien retratar a la perfecció comportaments que dissortadament es donen encara avui amb massa freqüència i que alguns desitjarien instaurar de manera definitiva dins de la seua concepció monolítica del món. En el primer, Tú que no puedes, dos camperols carreguen a les esquenes, amb un esforç immens, uns grans ases, la noblesa i els frares, les classes ocioses, representades com a bèsties, que contrasten amb la dignitat dels qui els han de suportar. En el segon, Miren qué graves!, tracta el mateix tema, tot i que d’una manera més críptica, ja que ara veiem un parell d’ases muntats per uns estranys monstres, híbrid d’home i au rapaç l’un, i d’home i porc l’altre. Pareix que després del fracàs de la reforma agrària, Goya no albira cap esperança en el futur. Com diu el comentari que l’acompanya: “No se ven el mundo más que monstruosidades… el uno da por ser valiente, però ladrón; el otro por fanático, però salvaje, Tales son los Reyes y Principales magistrados de los pueblos; y con todo esto los llaman de lexos; les aclaman y les confian su gobierno”. Poc més cal afegir-hi.
Ines Doujak, “Not Dressed for Conquering”
En 1803, Goya decideix, a fi de lliurar-se de la persecució dels inquisidors, regalar a Carles IV les planxes i els gravats que li queden, amb destí a la Real Calcografia, tanmateix els repressors no se n’oblidarien amb tanta facilitat dels seus pecats. Anys més tard, en 1815, amb els borbons regnant de nou, Ferran VII li etzibaria: “Usted merece el destierro o el garrote, però le perdonamos por ser un gran artista”, i la Inquisició li va prendre declaració per algunes de les seues obres que consideraven que atacaven l’Església, la decència i els bons costums.
Aquesta setmana, la cancel·lació de l’exposició La bèstia i el sobirà al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) a causa de la negativa de l’equip curatorial de la mateixa a retirar l’escultura No Dressed for Conquering, part del projecte Loomsthuttles / Warpaths (Llançaderes de telar / Camins de guerra) de l’austríaca Ines Doujak, que representa el rei Joan Carles I sodomitzat per una dona de trets indígenes, inspirada en la líder obrera i feminista boliviana Domitila Barrios, que a la vegada ho és per un gos -peça ja exposada al Biennal de Sao Paulo en 2014-, demostra que hi ha àmbits dels quals alguns voldrien que l’art no se n’ocupara mai; a pesar de l’escassa difusió que sovint té respecte a altres formes d’expressió, la seua influència continua sent massa perillosa.
Nota.- A última hora de la vesprada d’ahir, el director del MACBA, Bartomeu Marí, decidia fer marxa enrere i obrir avui l’exposició censurada, perquè a causa de “la pràctica unanimitat de veus d’associacions professionals i sectorials, entitats i individus” i “la publicitat donada a l’obra”, les conseqüències de la cancel·lació “han estat les contràries a les desitjades”.
