El punxó que empunya la mà de manera enèrgica està a punt de clavar-se en el llenç, una altra vegada. La superfície apareix ferida pertot arreu: forats negres, de diferents dimensions, irregulars, mostren la violència de l’acció. El fotògraf ha captat l’instant just en què la punta afilada prem la tela tibant i aquesta s’enfonsa una mica abans de cedir-hi; una imatge senzilla, però d’una gran contundència alhora. L’home –el delaten els trets de l’extremitat i la mànega de la camisa- colpeja amb força a fi de vèncer la resistència del teixit, travessar-lo, penetrar el buit, la cara oculta.
Ara, en una altra fotografia, l’observem de cos sencer, d’esquenes, mentre executa -sembla el moment precís en què l’acaba de concloure-, un tall enorme, vertical, que divideix per la meitat un rectangle blanc, impol·lut. Igual de net que aquesta fenedura que, de sobte, ens deixa intuir, com abans, l’espai que s’amaga darrere i que, en modelar els llavis, tot corbant-se subtilment les vores cap endins, posa de seguida en comunicació ambdós àmbits, el nostre i el que havia de restar invisible, mut. Aquesta revelació de la seua existència convida a guaitar a fi de saber què hi ha en la foscor que hi habita, una tendència natural dels éssers humans, que sempre provem d’esbrinar el que desconeixem així que s’obri una escletxa a través de la qual mirar.
Lucio Fontana, per Ugo Mulas, 1963
Lucio Fontana (Rosario, Argentina, 1899 – Milà, 1968), l’autor, amb aquests gestos “volitius i irrevocables destrueix la ficció espacial pròpia de l’escultura i la pintura”, assenyala Gulio Carlo Argan. “I destruir una ficció significa recuperar una veritat”, continua dient l’historiador italià (
L’Art Modern, 1979). Fontana comença a realitzar les obres perforades anomenades
I Buchi (
Els forats) a finals dels quaranta, ja instal·lat a Milà, i les titulades
I Tagli (
Els talls) a mitjans de la dècada següent, ambdues sèries sota el nom genèric de
Concetti Spaziale (
Conceptes espacials)
. En 1963, Ugo Mulas retrata l’acció de l’artista en un conjunt d’instantànies que intenten copsar-ne l’execució, el segon en què per a Fontana –el qual emprava aquesta frase de l’assaig
Professió de fe del filòsof de Leibniz per explicar-ho- “la llum apareix com a través d’una fenedura enmig de les tenebres”.
Aquesta actitud que pretenia crear mitjançant l’esquinçament dels suports artístics tradicionals -convençut que amb el trencament de l’espai fictici que els és inherent es podia aprehendre millor la realitat, una mena de “gest cognoscitiu, diguem-ne que conscientment intel·lectual”, en paraules d’Argan-, possibilitava desfer l’artifici sense renunciar a l’art. Un camí que donava pas a l’opció de destruir per assolir quelcom nou, lliure de lligams i convencionalismes. No serà lúnic, altres artistes també en faran ús d’aquesta idea amb la voluntat de qüestionar les fronteres d’allò acceptat. Joan Miró, en els anys setanta, duu a terme una acció que s’inscriu en aquesta línia amb les Teles cremades: pintures que una vegada acabades crema parcialment, produint grans obertures, en un acte de protesta per l’excessiva mercantilització del món de l’art; una agressió que al mateix temps desvela múltiples possibilitats expressives.
Joan Miró, “Tela cremada I”, 1973
Fóra bo que, tot i que ho férem de manera metafòrica, de tant en tant tallàrem, foradàrem, burxàrem, les nítides i engalipadores pantalles que ens assetgen de seguit per tal d’esventrar-les i escorcollar-ne els budells. Sota l’asèpsia de les superfícies, trobaríem la podridura més infecta, la porqueria que bocen amb aparença de versemblança cada dia, a tota hora. Per raons higièniques, si més no, caldria que vérem la veritat que se’ns nega, la negror existent a l’altre costat del bastidor, i una vegada coneguda obrar en conseqüència.
