Cesare Ripa, en la seua Iconologia (1593), descriu així l’al·legoria dedicada a l’Acció manifesta: “Dona que mostra ambdues mans obertes i té en cadascuna un ull enmig de la palma. Aquesta bellíssima imatge, ja en ús entre els antics, representa clarament per les mans els seus actes, per ser aquestes veritable instrument de les nostres principals i més necessàries activitats. L’ull indica la qualitat de l’obra, que ha de ser clara i manifesta… La nostra activitat cal que siga com la de l’ull, que amb llum pròpia s’adorna i enriqueix a si mateix. Això ens ensenya que no es deuen escometre les accions per vanaglòria ni per cap altre fi mecànic similar, sinó sols per beneficiar-se u mateix o beneficiar els altres”. Aquests dos elements per separat ja apareixen com a símbols de poder, força i protecció des de temps remots, tal com podem veure en la mitologia egípcia amb l’ull lunar d’Horus, déu del cel, que restaurat després que fóra destruït en una batalla amb Set, el déu del desordre i l’esterilitat, va convertir-se en el wedjat, un amulet molt preuat i popular. D’altra banda, la mà pren una gran importància en les pintures rupestres o en les representacions de la mà de Déu sorgint dels núvols en la iconografia cristiana. De la unió, l’ull en la palma, n’eixiran significats nous: la clarividència, o, en el budisme, la saviesa compassiva.
Cesare Ripa, “Acció manifesta”, 1593
Precisament una gran mà amb un ull que descendeix de les altures i se situa sobre una vila és la que, uns anys abans que Ripa, en 1531, mostrava Alciato en el seus Emblemes, en concret en l’emblema XVI, intitulat Sobrie vivendum et non temere credendum (Que hi ha que viure sòbriament i no creure a la lleugera), que porta el següent comentari: “Diu Epicarm: no sigues crèdul ni deixes d’estar sobri. Aquests seran els nervis i els membres de la ment humana. Vet aquí una mà amb un ull, que creu només allò que veu”. Malgrat que per als dos autors les funcions que podem dur a terme amb les mans i amb els ulls són fonamentals per al desenvolupament de les competències humanes, Cesare Ripa enfoca la capacitat de manipular -en el sentit d’operar amb les mans- de forma acurada i la de mirar amb perspicàcia, no sols cap a les coses externes, sinó també envers l’interior, en un intent d’aconseguir que allò que fem estiga d’acord amb les nostres conviccions i alhora ens millore, a nosaltres i al conjunt de la societat.
Alciato, “Emblema XVI”, 1531
En l’emblema d’Alciato, la mà amb l’ull, d’enormes dimensions, sola, com un atribut de la divinitat, senyoreja sobre el lloc i els qui l’habiten, observa amb atenció el que ocorre baix, donant la sensació que ningú no se n’escaparà de l’escrutini, perquè, com aconsellava el citat filòsof Epicarm, el mestre de la temprança, no hem de fiar-nos ni de tothom ni de tot el que hom diu. Ripa, en canvi, presenta una diferència essencial, ja que la imatge s’integra en la figura de la dona i assoleix una caràcter més humà; en el fons adverteix que cal que ens fixem més en nosaltres i no tant en els altres. En cas contrari, serem els primers enganyats i, al capdavall, també en sortirem perjudicats.
Potser ens aniria bé, en moments tan crucials per al futur com aquests, que, després d’introduir una variació, a saber, que la mà amb l’ull vigilara els polítics xerraires a fi de detectar-ne amb claredat les mentides, l’emblema d’Alciato fóra la referència de la ciutadania a l’hora d’elegir els qui han de representar-nos en les institucions, i que l’al·legoria de Ripa, sense cap modificació, presidira els despatxos dels qui aspiren a governar i parlen sense parar del benestar comú. Ja ens agradaria que la lluminositat i la transparència de les seues accions evitara que se’ns enterbolira la vista cada vegada que els mirem.
