Susan Sontag, en L’amant del volcà, una novel·la basada en la vida de William Hamilton, enviat extraordinari i plenipotenciari de Sa Majestat Britànica a Nàpols entre 1764 i 1798, col·leccionista d’art i expert vulcanòleg, de qui vaig fer esment en un article publicat fa unes setmanes, llança aquesta interessant reflexió: “Poques persones veuen el que no està prèviament dintre de les seues ments”. S’hi refereix, l’autora novaiorquesa, a la incapacitat que en general tenim per capir determinats fenòmens a causa de les limitacions imposades pels mètodes d’adquisició de coneixement propis de cada època i l’horitzó ja traçat que això implica. Sontag diu que el Cavaliere, com anomena Hamilton, es considerava a si mateix un representant del decòrum i la raó, i que en aquells fragments de marbre, argent i vidre de l’antiguitat que recollia trobava models de perfecció i harmonia dels quals quedaven fora el passat inculte i allò demoníac. Ara bé, aquesta part fosca per la qual sentia inevitablement certa atracció la cercava al Vesuvi sempre que podia: “Ell era un home racional, surant en una mar de superstició. Un pèrit en ruïnes, com el seu amic Piranesi a Roma; doncs, què era la muntanya sinó una gran ruïna? Una ruïna que podia reviscolar i provocar més ruïna”.
Athanasius Kircher, ‘Mundus Subterraneus’, Pyrophilaciorum , 1665
Només cal tenir en compte –com apunta Sontag- que, el segle abans, els exhaustius exàmens duts a terme pel gran predecessor del Cavaliere, Athanasius Kircher (1602 – 1680), de l’Etna i el Vesuvi, als cràters dels quals fins i tot va baixar mitjançant una politja, no van dissuadir un estudiós com ell d’oferir una descripció totalment imaginària de les entranyes d’aquests colossos. “Les imatges que il·lustren el seu Mundus Subterraneus mostren el Vesuvi, en un tall transversal, com una closca buida que conté un altre món amb cel, arbres, muntanyes, valls, cavernes, rius, tant d’aigua com de foc”. No ha d’estranyar-nos, ja que l’obra del jesuïta alemany, representant destacat de l’erudició barroca, prototip del savi que dominava tots els camps del saber, professor de matemàtiques, física i llengües orientals al Collegium Romanum de la capital italiana, investigador d’una gran diversitat de temes, i creador del Museum Kircherianum -on va reunir artefactes, curiositats d’història natural i aparells científics-, tot i que parara especial atenció a les informacions provinents de l’experiència directa, mai no va entrar en contradicció amb les Sagrades Escriptures. “En suma, les llums de la fe i les reflexions de la raó”, afirma Gómez de Liaño. Així, el fet de creure en la veritat de l’Antic Testament el va obligar a ocupar-se de qüestions referents a l’altura de la Torre de Babel o la distribució dels animals a l’Arca de Noé.
Athanasius Kircher, ‘Mundus Subterraneus’, 1665
Mundus Subterraneus (Amsterdam, 1665), l’imponent estudi geocosmològic en què Kircher proposava la conciliació entre l’autoritat hebraicocristiana i la recopilació empírica de dades, va suposar la culminació del saber sobre el món subterrani d’aleshores. A través de l’imaginari, dels lligams amb el coneixement hermètic i de les sol·licituds amb la màgia renaixentista, pretenia aconseguir una visió racionalista sostinguda en investigacions de camp. En el
Mundus Subterraneus, el llibre de referència sobre les cavernes d’aquest segle, es verifica l’estreta relació que es va instaurar entre realitat i ficció. Tot i que en la mentalitat de molts catòlics, el purgatori i l’infern estaven situats al centre de la Terra, Kircher va defensar l’existència d’aquest foc no tant com un assumpte del dogma sinó com una hipòtesi versemblant.
El jesuïta va establir una analogia entre el cos humà i els geocosmos: el planeta, en contínua transformació a l’interior i a l’exterior, envelleix, renaix, s’autogenera i s’autodestrueix, i és el món subterrani, un conjunt de vísceres bategant, el que vivifica i renova la superfície. I, malgrat que presenta característiques pròpies de tots els cossos, accentua els atributs femenins, manifestant així una connexió amb els mites inspirats en el culte de la deessa mare en què emergeix una estreta relació entre procreació i terra. Kircher creia que sota les muntanyes, pits dels quals flueixen els líquids fonamentals per a la vida, hi havia ingents dipòsits d’aigua que es comunicaven entre si per rius igualment subterranis, junt amb altres de masses ígnies també unides per rius de foc. Alhora que exposava dates empíriques i estudis geològics, poblava les grutes, especialment aquelles ubicades en llocs inhòspits, de dracs, basiliscos, sirenes, monstres i altres éssers vinculats amb la dimensió infernal. La imatge de la cova com a habitacle del drac representa el senyal de l’herència cristiana i medieval segons la qual allà dins regnava el mal. Kircher va intentar harmonitzar els bestiaris medievals i la ciència moderna no sols mitjançant una imponent construcció conceptual, sinó també gràcies a la fascinació de la descripció, la potència de l’imaginari i la inexhaurible fantasia barroca.
Athanasius Kircher, ‘Mundus Subterraneus’, Drac, 1665
L’alemany fou considerat un dels grans erudits europeus del moment, motiu pel qual investigadors i artistes d’arreu acudien a visitar-lo. A Poussin va ensenyar-li geometria i perspectiva, i a Velàzquez els secrets de la llanterna màgica i de la màgia catòptrica amb què amenitzava les vetlades de la cort dels Àustria a Madrid. La ciència de Kircher posseïa el poder de sorprendre i entretenir, i encara que no totes les seues teories eren certes, el conjunt de la seua obra constitueix una de les fites artístiques més importants del Barroc.
