Tan grans foren l’impacte i la difusió dels primers vols aerostàtics que el juliol del 1784, a penes un any després que els germans Montgolfier llançaren els seus globus de paper, l’advocat d’Asp, al Vinalopó Mitjà, Manuel Beltran y Sempere (1750-1823), un home il·lustrat i polifacètic –tal com assenyala Gonzalo Martínez en un article del 2002 en què s’hi refereix-, duia a terme amb èxit, davant de nombrós públic de la seua localitat, l’enlairament d’un artefacte de quatre metres d’altura per nou de circumferència sense tripulació. “La operación de enrrarezer el aire duró un minuto, nada obstante el viento qe reinaba. Se elevó el Globo en su maior altura a quatro mil varas, caminando del Levante hasia a el Poniente, y gastó como unos treze, o catorce minutos, en todo sus ascenso, carrera y descenso siendo este a distancia de tres quartos del citio, de donde se elevó, aviendole recuperado su dueño sin lesion alguna y le conserva para repetir la operación. Aunque la maior parte del concurso, no esperava buen exito en la maniobra; con todo se glorian aora al ver, que aia tenido tan favorable, nada obstante de aver padecido tres infortunios que pudieran aver desluzido a el Autor, quien a fin de qe no caminara mucho se valio de una materia muy leve y poco activa para la rarefacción del aire…”, conta ell mateix en una de les cartes que li va enviar al cavaller il·licità Juan Antonio Estevan de Saxonia, que també estava interessat en aquests temes. A finals d’aquell any, “el segon de la gran bogeria pels ballons” –diu Richard Holmes-, s’havien registrat més de cent vuitanta-una ascensions, la majoria a França i Anglaterra, i res no indicava que això anara a disminuir, ans al contrari.
El lletrat, que va assolir el càrrec de fiscal del civil a l’Audiència de València, convençut que amb els càlculs i els materials adequats hom podia fabricar un enginy capaç de transportar algun passatger, li va fer arribar al destinatari de la ciutat d’Elx instruccions i un fantàstic esbós d’aeronau que segueix les pautes d’algunes altres plantejades pels pioners. De manera semblant a la del francès Jean-Pierre Blanchard (1753-1809), concebia els aeròstats bàsicament com vaixells que es desplaçaven per l’aire igual que els altres ho feien per l’aigua. Només cal veure, en una de les missives, el dibuix de la màquina solcant el cel, amb la vela desplegada i els peculiars globus de forma punxeguda “para evitar la resistencia del aire”, dirigida per dues persones mitjançant uns enormes rems, ales i timó, que havia dissenyat tot seguint patrons que venien del nord. Allà s’havien presentat un grapat de teories destinades a controlar aquests invents amb eficàcia, poc encertades en general, que, a més dels elements esmentats, pretenien incloure hèlixs de manovella, carrets giratoris o manxes gegants, entre d’altres.
Manuel Beltran y Sempere, ‘Nave Atmospherica’, 1784
Allà també, van ser moltes i diverses les burles que van rebre la idea de volar i els “filòsofs” –els científics- que hi investigaven i proposaven qualsevol innovació. Alguns membres de la Royal Society consideraven que aquesta dèria no tenia cap utilitat, i hi va haver escriptors que en van fer paròdia en obres de teatre i artistes que hi van dedicar il·lustracions satíriques, com William Blake en Una illa a la lluna. Potser per això, Beltran demana al aficionat il·licità que porte endavant les pràctiques aerostàtiques, malgrat les possibles crítiques, sobretot de la classe noble, i li prega que les fomente “aunque la ignorancia y presumpcion de aquellos que aman el ocio y la diversion se mofe, burle, satirice, o ridiculice de nuestras indagaciones, pues de estos debe hazerse el mismo aprecio que haze la luna (segun el emblema de Alciato) de los ladridos de los perros quando con ellos intentan hazerle parar su carrera…”
Andrea Alciato, Emblema CLXIV, ‘Inanis Impetus’, Emblematum Libellus, 1531
Aquesta menció de l’emblema CLXIV, intitulat ‘Inanis impetus’, pertanyent a l’Emblematum Llibellus (1531) d’Andrea Alciato, que porta el següent comentari: “Mira de nit un gos l’orbe de la lluna com un espill i, reflectint-s’hi, creu que hi ha un altre gos, i lladra; però en va llança als vents les seues veus inútils, puix que Diana, sorda, segueix el seu curs”, resulta, d’una banda, interessant perquè ens dóna indicis de la formació humanista de Beltran, i, d’altra banda, adient a la qüestió que l’ocupava, atès que l’esfera celeste a la qual amenaça l’animal sembla un globus lluminós, ja ben enlairat, que s’allunya de les misèries terrenals, entre núvols i estrelles, en cerca dels somnis.
