Enmig de la foscor que regna a l’estança, de la qual només intuïm alguns llibres en un prestatge, una intensa resplendor il·lumina un grup de persones col·locades al voltant d’un model mecànic del sistema solar. El presideix un home alt i canós vestit de roig que, dret, explica el funcionament de l’aparell i indica algun punt del mateix amb l’índex de la mà dreta. A un dels costats, també palplantat, una altra figura masculina pren notes sota l’atenta mirada de l’anterior. Entre tots dos, un nen i una nena assenyalen Saturn i les seues llunes, recolzats sobre el relleix de fusta que circumda el planetari, i, com la resta de jovencells, també una noia, contemplen embadalits el que se’ls ofereix a la vista. Al centre, un llum d’oli, una fragment del vidre del qual es veu darrere del colze del xicot d’esquenes que hi ha en primer pla, fa de sol i banya amb els seus raigs la resta d’astres.
Joseph Wright of Derby mostra en aquesta pintura del 1766 –així diu un dels títols que rep- un filòsof impartint una conferència privada en una llar a partir de la teoria de l’univers d’Isaac Newton. La confirmació que la Terra no n’era el centre va canviar definitivament la manera de veure’ns i la nostra relació amb allò que ens envolta i amb Déu. En la composició, la claredat uneix els diferents personatges com si també formaren part d’aquest sistema ordenat. Igual que ocorre en la posterior Experiment amb un ocell en una bomba pneumàtica (1768), el pintor palesa l’interès generalitzat per la ciència que existia entre les classes benestants britàniques al segle XVIII, adaptant el gènere popular de les conversation pieces, encara que no apareguen retrats clarament identificables.
Joseph Wright of Derby, ‘El planetari’, 1766. Oli sobre llenç
En aquesta època, apunten alguns especialistes, es van introduir tres temes importants en el món científic: la “síndrome de Newton”, és a dir, la idea del geni segons la qual només un petit nombre d’individus de talent innat, i sovint aïllats, poden produir avanços; el “moment eureka”, això és, que els grans descobriments esdevenen sense avís previ en un instant sobtat de revelació i síntesi; i el “malson de Frankenstein”, d’acord amb el qual el progrés constitueix una forma velada de destrucció. Així, quinze anys després que Wright duguera a terme aquesta obra, el 1781, William Herschel observava el setè planeta del sistema solar, el primer que es descobria des de Ptolomeu, dos mil·lennis abans. L’astrònom, que podia considerar-se un científic que reunia certs trets propis d’un caràcter genial, no va viure, però, el moment eureka, atès que durant les següents setmanes va haver incertesa sobre el tipus de cos celeste que havia vist.
El seu patriotisme va fer que li posara el nom de Georgium Sidus (l’estrella de Jordi) en honor del rei de la dinastia Hannover que governava la Gran Bretanya aleshores; tanmateix acabaria sent conegut a la resta d’Europa com Urà. Aquesta fou una qüestió molt disputada i no hi va haver avinença general fins a mitjans del segle XIX: Urània, una de les muses gregues, en algunes tradicions filla precisament del déu Urà, era la inspiradora de l’astronomia i de les poesies basades en el cel i aquesta troballa marcava el renaixement d’aquesta disciplina. Els partidaris insistien que calia un nom senzill pres de la mitologia clàssica sense ressonàncies nacionals.
‘Urània ensenyant el nou planeta a un alumne’, frontispici de
‘An Introduction to Astronomy’, de John Bonnycastle, 1803
Malgrat els primers dubtes i vacil·lacions, amb el pas del temps, aquesta fita de la cosmologia es va convertir en una proesa romàntica que concentrava el fet en una única nit prodigiosa, plena d’inspiració per part de Herschel. Ocultava aquesta versió la realitat quant al procés i al mètode seguits i, a més, quant a la soledat de la tasca, ja que la seua germana Caroline havia col·laborat en la presa de mesures durant les hores decisives entre el 21 de març i el 6 d’abril del 1781. Ella mai no va reivindicar el seu paper fonamental en aquesta investigació, i la història, com tantes vegades ha succeït amb les dones que treballaven amb pares, germans o marits en qualsevol àmbit del coneixement i de les arts, s’ha oblidat massa sovint de la importància de les seues aportacions.
