La pau i la guerra

Després de participar en la segona expedició del capità James Cook, William Hodges, que es va convertir així en el primer artista que arribava a l’Antàrtic, també va viatjar a l’Índia, on va col·laborar amb The East India Company i el governador general, i, amb posterioritat, a Rússia. A principis del 1793, tot just quan acabava de regressar a Londres, la Gran Bretanya s’integrava en la Primera Coalició, de la qual formaven part les grans potències europees, a fi de fer front a la França revolucionària. Fou aleshores que Hodges va declarar que la guerra no era sols “el gran flagell de la naturalesa humana”, sinó també “el gran enemic de les arts”. L’any següent, començava a treballar en un projecte pictòric sobre la pau i la guerra, i William Hayley, un poeta simpatitzant de la política radical del partit Whig amb qui mantenia correspondència, li suggeria que “la pintura de paisatge podia expressar qüestions morals”. Per a Hayley, el conflicte, producte de “la falsa política” del Regne Unit que s’oposava al reconeixement de “la veritat dels guanys i del dolor”, tenia unes conseqüències que anaven més enllà de la destrucció física, ja que amenaçaven la llibertat mateixa.

Amb aquesta intenció, Hodges va dur a terme Els efectes de la pau i Les conseqüències de la guerra, dues obres perdudes que en l’actualitat coneixem gràcies a uns gravats que es feren a partir de les originals. En la primera, a la porta d’un mas, tres generacions d’una família, envoltada dels seus animals, gaudeixen dels beneficis i del confort que proporcionen el bon govern i la manca de conflictes armats. Al fons, en la distància, un pròsper port reforça aquesta sensació. En la segona, dos voltors vigilen la contrada des de la teulada de l’habitatge destruït, i soldats i canons ocupen el lloc plàcid i fèrtil d’abans. La misèria i la desolació imperen arreu; fins i tot el pont que conduïa a la ciutat està destruït, i el port i els vaixells de la badia es consumeixen en paorosos incendis. Immenses i denses columnes de fum enfosqueixen el cel i la terra.

El desembre del 1794, a Orme’s Rooms in the Strand, a Old Bond Street, es mostraven al públic aquests llenços en una exposició que, al mes següent, fou visitada pel Duc de York i el Príncep de Gloucester, segon fill i nebot respectivament del rei Jordi III, dues importants figures que acabaven de patir una derrota amb les forces britàniques en la recent campanya militar a Flandes. El Duc de York, que a més havia estat qui havia encapçalat les tropes, es va ofendre i va criticar allà mateix les pintures, políticament subversives, segons la seua opinió. Una reacció que va provocar que la mostra es clausurara de manera precipitada. No havia estat l’únic comentari desfavorable per part dels conservadors, l’organització anti-radical Association for Preserving Liberty and Property against Republicans and Levellers també l’havia titllada d’escandalosa.

_{Thomas Medland (atribuït), ‘Les conseqüències de la guerra’, de William Hodges, ca. 1797. Gravat acolorit}

Per a Hodges, aquest fet desastrós s’unia a la davallada del mercat de l’art londinenc a causa precisament de la guerra. Molts artistes van haver de dur a terme treballs de caire patriòtic per poder sobreviure, però Hodges tenint en compte que existia una forta divisió de la societat no es va conformar a caure en la tendència que s’estava imposant i va replicar amb aquestes peces. La postura bel·licista del govern també rebia l’oposició al parlament del grup dels Wighs, que pretenia donar veu a la significativa minoria del moviment pro-pau que hi havia per tot el país. Tanmateix, que un membre de la reialesa el qualificara d’advocat dels “principis democràtics i, per tant, d’enemic de la Corona” va obligar Hodges, tement per la seua salut i llibertat, a abandonar Londres aquella primavera.

Quedava ben clar que “una revolució en la pintura paisatgística”, que trencara les preuades convencions en les quals es fonamentava aquest gènere, bastava perquè els sectors conservadors el demonitzaren i posaren fi a la seua carrera. El 1797, a Devon, arruïnat, moria per “gota a l’estómac” segons l’acta oficial, tot i que sempre es va dir que s’havia suïcidat amb una sobredosi de làudan.