Els cabells canosos i escarotats, que tant destaquen sobre la indumentària fosca, igual que el fons, formen, al voltant del rostre vell i fatigat de l’home, una aurèola que li atorga un cert caràcter sagrat. Enmig de les profundes arrugues del front i de les galtes, i de l’expressió una mica trista dels llavis, els ulls clars i melancòlics, lleument dirigits cap avall, semblen extraviats en algun punt de l’infinit. Un infinit que potser ha arribat a copsar en les investigacions astronòmiques que ha dut a terme al llarg de la seua vida. John Herschel, fill de William Herschel, el descobridor d’Urà, i nebot de Caroline Herschel, la caçadora de cometes, prompte els va assistir en el desenvolupament de la seua tasca, i en va aprendre i va fabricar telescopis. Ha tingut la immensitat de l’univers a tocar de la mà des de ben jove.
Ara, als setanta-cinc anys, quan ja fa temps que ha estat reconegut com un dels principals científics de l’Anglaterra de l’època, es deixa fotografiar per la seua amiga Julia Margaret Cameron, qui, com assenyala Richard Holmes, amb “aquestes imatges definia l’ideal victorià del científic, de la mateixa manera que les posteriors i lleugerament surrealistes d’Albert Einstein –amb bicicleta o traient la llengua- definiren el del segle XX”. En una altra molt similar, més frontal i sense gorra, ens mira directament, com si des de la seua saviesa poguera esbrinar i comprendre, tal com ha fet amb el cel, la veritable naturalesa humana a través de cadascú dels qui el contemplem. I aquesta potser sí que fou la que Orren Jack Turner tenia al cap quan va immortalitzar Einstein el 1947 en un retrat diferent als esmentats per Holmes.
Julia Margaret Cameron, ‘John Herschel’, 1867.
Cameron va escriure a Herschel en una carta: “Les meues aspiracions són ennoblir la fotografia i elevar-la a la categoria d’art, combinant la realitat amb la poesia i la bellesa ideal”. I ho féu amb un procés que en bona mesura ell havia contribuït a millorar. El 1819, Herschel havia descobert l’ús del tiosulfat sòdic per tal de fixar les sals de plata, i, després d’aplicar-ho experimentalment a principis del 1839, havia informat Talbot i Daguerre que amb aquest compost químic, abans anomenat hiposulfit de sosa, podien obtindre imatges permanents. La placa de vidre en què llavors va plasmar l’estructura del gran telescopi del seu pare a Slough encara existeix. També havia inventat la cianotípia, un procediment d’impressió senzill i econòmic en color cian, havia provat de reproduir el color, i havia emprat la phitotype, emulsions de sucs vegetals, i les sals de platí, tots materials fotosensibles. Va encunyar els termes “negatiu” , “positiu”, “instantània” i possiblement el de “fotografia”. El 1842 va publicar les seues troballes a Philosophical Transactions, de la Royal Society.
John Herschel, ‘Mrs. Leicester Stanhope’, 1836. Cianotípia d’un gravat
Herschel, membre fundador de la Royal Astronomical Society, el 1833 es va traslladar junt amb la seua família al cap de Bona Esperança, a Sud-Àfrica, a fi d’ampliar les seues investigacions astronòmiques a l’hemisferi austral. Allí va conèixer Cameron, nascuda a l’Índia i casada amb un ric propietari de plantacions de te, amb qui va establir una amistat duradora. En aquell moment, però, tot i que Herschel ja havia aplicat la recerca científica a l’art, participant en les primeres experimentacions fotogràfiques, Cameron encara no havia engegat el seu treball en aquesta disciplina. Una carrera curta que va iniciar una vegada instal·lada a la Gran Bretanya, el 1863, quan ja tenia 48 anys, arran del regal d’una càmera per part de la filla. Molt prompte, el 1864, ingressava en la Photographic Societies of London and Scotland i exposava en algunes galeries de Londres.
John Herschel, ‘El gran telescopi de Slough’, 1839. Fotografia sobre placa de vidre
Herschel, en les cianotípies que féu a partir de gravats, amb les figures immergides en el blau, i en la placa de vidre, amb la bastida fantasmagòrica, irreal, que sostenia l’enorme telescopi, havia aconseguit atrapar la llum d’un moment donat, la llum del passat, per tant. I, a més, hi havia usat alguns dels avanços tècnics que possibilitarien que, més endavant, Cameron capturara i fixara l’halo de cabells blancs i desfets que envolta la seua cara envellida. S’apoderava així d’aquest cercle lluminós que avui, quasi cent-cinquanta anys després, encara irradia una força idèntica a la de l’instant en què el va fotografiar.
