Dimbola

10 abril 2016 01:00h
Henry Herschel Hay Cameron, 'Julia Margaret Cameron', 1873
Sense la túnica i l’allargament de la barba i el cabell, blancs com la neu, amb què el veiem en la imatge, el seu aspecte continuava sent el d’un ancià venerable. Charles Hay Cameron, de setanta-nou anys, havia estat un jurista destacat, membre del Consell Suprem de l’Índia, on es va traslladar el 1835, i del Consell d’Educació de Bengala. Quan es va retirar, un quart de segle abans, va retornar a la Gran Bretanya junt amb la seua dona, vint anys més jove, i els cinc fills. Després de viure a Londres, el 1860 la família es va instal·lar a l’illa de Wight, al sud d’Anglaterra, a prop de la casa del poeta Alfred Tennyson, un bon amic, en una propietat a la qual li va posar el nom de Dimbola, el mateix que rebia la plantació de te que posseïa a la colònia de Ceilan, l’actual Sri-Lanka.
 
Julia Margaret Cameron, 'Annie, el meu primer èxit', 1864

Allí, la seua esposa, Julia Margaret Cameron, va començar a dedicar-se a la fotografia amb passió, i va convertir el galliner en un estudi envidrat i la carbonera en laboratori de revelat. Al llarg de tres lustres, va dur a terme una sèrie de retrats fascinants tant de persones desconegudes com de personalitats destacades de l’època. Al principi, va contractar criats i algun granger del veïnat a fi que posaren durant les llargues exposicions (de 3 a 7 minuts) que requeria un resulta òptim. Annie, el meu primer èxit  (1864) és com va titular la primera obra de la qual estigué satisfeta i que marcaria tota la producció posterior. Més endavant, els seus fills i nebots, i també els escriptors, artistes i científics amb què es relacionaven, patirien el petit suplici de mantindre’s quiets durant el temps necessari davant de la càmera. El lleuger desenfocament, que va rebre tantes crítiques per part dels professionals, creava una aura misteriosa que s’allunyava del realisme imperant.
 
Julia Margaret  Cameron, 'Viviana i Merlí', 1874

Així, el 1874, quan Tennyson li va demanar que il·lustrara Els idil·lis del rei, un llibre sobre les llegendes artúriques, va recórrer a familiars, amics i coneguts per tal de compondre les escenes. I el seu marit Charles semblava reunir les característiques adequades per encarnar la figura de Merlí en el poema que descriu la capitulació gradual del mag als encants de la seductora Viviana, que aconsegueix retindre’l en un roure buit. En una de les plaques, assegut, amb un bastó a la mà, la contempla embadalit, mentre ella li acaricia la barba i el mira de tal manera, amb tal devoció, amb tal desig, que acaba enamorant-lo sense remei. En una altra, palplantat davant del tronc de l’arbre, amb els braços una mica separats del cos i els ulls tancats, no pot resistir el poder que emana del dit amb el qual la fada li apunta al front. Ella, d’esquenes, amb el rostre de perfil i la llarga cabellera caient fins a la cintura, mostra seguretat i fermesa per tal de sotmetre’l. No debades, Tennyson segueix la tradició de la dona bella i malvada, que sedueix l’home savi i el fa caure al seu parany amb males arts, associada sovint a alguns animals, com la serp, en clara referència al pecat original d’Adam i Eva. Per al poeta, Viviana representa, sens dubte, el contrari d’Artús, el rei brità de comportament irreprotxable.
 
Julia M. Cameron, 'Viviana i Merlí', 1874

Julia, que ja s’havia inspirat per a altres peces en l’obra de Tennyson, es va cabussar durant més tres mesos en aquest encàrrec, reclutant totes les persones del seu voltant. Vestits de lloguer i escenografies van omplir l’antic galliner a fi de dur a terme dues-centes fotografies de les quals en va donar com a vàlides dotze. Sols per a El comiat de Lancelot i Genoveva, per exemple, va prendre quaranta-dues instantànies amb el que això suposava d’esforç i temps invertit. La influència de l’estètica prerafaelita, amb la mescla de misticisme i sensualitat, i la tendència a l’imaginari, obriria la via del pictorialisme de finals del segle XIX.
 

Julia Margaret Cameron, 'Charles Hay Cameron',1864

 
Al final d’una vida longeva i exitosa, segur que Charles Hay Cameron no podia imaginar que un dia es posaria en la pell del druida Merlí i, una vegada convertit en la seua imatge, passaria a formar part del món de les llegendes, del món de la ficció. Observant el retrat que Julia li havia fet un poc abans, però, és ben palès que per tal que així fóra només calia vestir-lo amb una túnica i allargar-li la barba i els cabells.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next