Corda trencada

En les nombroses pintures del segle XVII, des d’aquelles sorgides dels pinzells dels mestres flamencs fins a les dutes a terme per Caravaggio, en què apareix, bé com a tema principal, bé com a secundari, l’afinació d’instruments musicals, especialment de corda, abans de començar a tocar, els intèrprets solen trobar-se força concentrats a fi d’aconseguir l’harmonia requerida. En una composició del 1625, Orazio Gentileschi retrata, asseguda davant d’una taula sobre la qual hi ha unes partitures i un violí, amb el cap lleugerament inclinat contra la caixa d’un llaüt a fi de posar-lo a to, absorta, una noia, a la qual veiem des de darrere, en una posició de tres quarts, com si haguérem envaït la seua intimitat mentre assaja. El bolonyès Lionello Spada, en un quadre una mica més antic, mostra tres joves preparant-se per tal d’iniciar un concert: un llaütista que està ajustant les clavilles, un violinista que amb l’arquet assenyala la partitura i dóna alguna indicació, i, al centre, un guitarrista que atén el comentari de l’anterior. A la dreta, en un primer pla, un nen, d’esquenes, es gira i demana silenci amb el dit. En Al·legoria de la Música (1649), del parisenc Laurent de La Hyre, la figura femenina, completament abstreta en la tasca d’assolir la sonoritat perfecta d’una tiorba de coll llarg, no s’adona que algun dels moviments li ha deixat un pit al descobert.

No debades, des de l’antiguitat clàssica, hom creu que la música, considerada un reflex de la perfecció de l’univers, necessita preparació i intel·ligència: per a Plató, aquesta disciplina artística educava l’ànima, tenia una funció pedagògica; per a Aristòtil, una vegada reconegut el poder moral que posseeix, també calia incloure-la en la formació dels infants. Ambdós filòsofs pensaven, a més, que havia de servir per mantenir l’ordre i l’estabilitat de la societat, motiu pel qual havia d’estar regulada. Plató sosté que la llibertat del compositor ha de restringir-se i que s’ha de fer un ús racional de la música, útil per al ciutadà. A La República, afirma que “de cap manera no es poden alterar les formes de la música sense que es transformen les lleis fonamentals de l’Estat”. Música i política, doncs, unides amb la finalitat de mantindre la concòrdia social.

Al Renaixement, la mirada cap als clàssics, posa de nou en primer terme aquesta relació. L’humanista florentí Marsilio Ficino compara el príncep amb el músic i l’estat amb l’instrument. Cesare Ripa, a Iconologia, publicada per primera vegada el 1593, descriu una de les al·legories dedicades a la intel·ligència com una dona que ha de portar en la mà dreta un llaüt i en l’esquerra una tauleta plena d’inscripcions, símbols tant l’un com l’altre del coneixement que naix, en general, de l’experiència i de l’estudi. Uns anys abans, el 1531, a Emblematum libellus, Andrea Alciato vincula aquest instrument a la virtut del concert de voluntats, necessària per a la vida política o de l’home com a ésser sociable, un àmbit en el qual ha de regir la intel·ligència. Així, en l’emblema X, titulat Foedera (Les aliances), dedicat a Maximilià, Duc de Milà, el gravat amb el llaüt i el llibre de partitures, sota un dosser, i l’epigrama que l’acompanya deixen ben palès que la política és semblant a la música i que cal concòrdia quan els governants pacten, ja que l’incompliment d’una promesa provoca desconcert polític: “És difícil, excepte per a l’home docte, tocar tantes cordes, i si una sola corda no està ben temprada o es trenca, la qual cosa és fàcil, s’arruïna tota la gràcia de l’instrument i l’excel·lent cant resulta deforme”.

Des d’aleshores, aquest instrument amb una corda partida fent referència a la manca d’acord serà habitual en obres de diferents autors. Holbein el Jove en col·locà un en Els ambaixadors (1533), amb la intenció d’evidenciar la crisi religiosa, a causa de la ruptura entre catòlics i protestants, que sacsejà Europa; en Els desastres de la guerra (ca. 1640), “jeu a terra una dona amb un llaüt romput, que representa l’Harmonia, incompatible amb les discordances de la guerra”, diu el seu autor, Pieter Paul Rubens. L’experiència, la saviesa i la delicadesa que un bon lutier necessita per fabricar-ne un de qualitat, i la preparació, el talent i l’exquisidesa que un músic ha de posseir per extreure les notes exactes, immaculades, no serveixen de res quan, per circumstàncies adverses o per la manca de tacte i de preparació de qui n’ha de tindre cura, aquest sofreix un dany que, per més lleuger que siga, impedeix que produisca la melodia desitjada mentre no es repare.

[Article publicat al Calendari dels Brillants, Mancomunitat Cultural de la Marina Alta (MACMA), 2016]