Lady Lilith

“Per a formar concepte de les tendències de l’art universal, és precís assistir als Salons de París, lloc de cita de les eminències europees…”, escrivia el crític Raimon Casellas el 1916. Un quart de segle abans, el 1889, a l’Exposició Universal celebrada a la ciutat del Sena, ja s’havia sentit fascinat per “la tasca d’arabesc” i la poesia d’El rei Cophetua i la donzella captaire, d’Edward Burne-Jones. En un dels articles que va dedicar a l’art britànic que s’hi mostrava, llegim: “L’estol prerafaelita ha dotat el seu país d’una pintura simbólico-decorativa que és considerada com un veritable art nacional”. Aquest esperit prompte es traslladarà a Catalunya i es donarà a conèixer en les Festes Modernistes de Sitges, organitzades per Santiago Rusiñol, quan aquest moviment assoleix la seua màxima expressió, i en les revistes Catalònia, Luz, Pèl i Ploma i, sobretot, Joventut, que tenia com a director literari Lluis Via i, com a director artístic Alexandre de Riquer.

“Altrament –assenyala Maria Àngela Cerdà-, les traduccions catalanes d’autors i textos prerafaelites anglesos foren crucials per a la recepció d’aquest moviment; l’havien captat a Londres, els germans Cebrià i Manuel de Montoliu; l’erudit i bibliòfil Jaume Massó i Torrents, després autor de l’òpera La Fada, amb música d’Enric Morera; i sobretot, Alexandre de Riquer. Alguns altres ho havien fet a través de París com Santiago Rusiñol, Adrià Gual, Xavier Viura, o en viatges per Europa com Joan Maragall.” Així, en el primer número de Joventut (15 de febrer del 1900) es va publicar la traducció d’un fragment d’El cel, de John Ruskin, duta a terme pel prestigiós escriptor i crític literari adés esmentat Manuel de Montoliu, a la qual en seguirien altres els anys posteriors. També hi apareixia una reproducció de Lady Lilith, de Dante Gabriel Rossetti, que il·lustrava Lo filador d’or, de Jacint Verdaguer.

Costa d’esbrinar, en una primera ullada, si l’espai reduït en què es troba la jove de la pintura, asseguda en actitud indolent, mentre es pentina els llargs cabells mirant-se en un petit espill de mà, correspon a un interior, una cambra plena de flors i plantes, o a un exterior, un jardí de vegetació exuberant, a causa d’una finestra que sembla un mirall o, a l’inrevés, d’un mirall que sembla una finestra. El vestit vaporós deixa a l’aire el coll, els muscles i l’inici dels pits, atès que no porta cotilla, d’una intensa blancor, tot conferint-li un elevat grau de sensualitat. Paradoxalment, aquesta obra, que pertany a la segona època de Rossetti, en què la imatge de puresa, innocència i virginitat femenines ha donat pas a una sèrie de retrats de dones més voluptuoses, que –afirma Erika Bornay- “l’allunya dels principis originals del Prerafaelitisme i de la influència del Quattrocento sienès i florentí”, aquesta obra, és la que es va triar per acompanyar el poema de l’autor de Folgueroles.

La beutat física de la noia (“Lo filador d’or / diu que en té una filla; / que és un pom de flors, / no cal que us ho diga”) -tot i que de seguida pren un caire més espiritual (“No es casa ella, no, / que es fa caputxina / lo primer dijous / de Pasqua florida.”)-, i la seua esplèndida cabellera (“Quan vora l’altar / son cabell deslliga, / n’apar un riu d’or / que surt de la riba, / o un camp de forment / que la falç inclina. / Son pare que el perd / recull les espigues, / i trist i solet / torna a la botiga / la garba de rulls / que al matí n’eixia.”) són les coincidències purament formals entre el quadre i la poesia. Unes coincidències aparents, ja que, com hem vist, el pintor fa referència a la bellesa exterior –i a més, en aquest cas, de Fanny Cornforth, la seua principal model i amant durant deu anys, segurament una prostituta- i Verdaguer al·ludeix a la bellesa interior, aquella que es desprèn de l’accessori i es consagra a la vida contemplativa, aquella de la qual Rossetti ja havia deixat d’ocupar-se temps enrere. De fet, l’anglès tria Lilith -sinònim a partir d’ara de la femme fatale-, una figura de la mitologia hebrea que es rebel·la contra Adam, el seu espòs, i mata nadons, just en el moment en el qual –adverteix Bornay- prenen força els moviments britànics d’emancipació de la dona i comencen les controvèrsies sobre la planificació familiar.

Rossetti, que sovint componia sonets per als quadres i els col·locava en un angle del marc, va escriure en aquesta ocasió l’intitulat La bellesa del cos, un poema en què parla de Lilith, dels seus cabells embruixats, que foren l’or primigeni; de com roman jove, mentre el món envelleix; de com sedueix i enganya els homes. Ben distint, tot plegat, de l’amor del pare cap a la filla que ha ingressat al convent i de la qual només li resta la seua cabellera: “N’hi ha un argenter / a l’Argenteria / de tant filar or / li diuen Orfila. / Mes, ai!, pel veïnat / no falta qui diga / que ven per fils d’or / cabells de sa filla.”