Quan Johann Wolfgang Goethe aplegà a Nàpols a finals de febrer del 1787, després d’una estada de quatre mesos a Roma, ja havia decidit que volia guaitar dins del Vesuvi, que volia contemplar amb els seus ulls aquell “meravellós espectacle”. El 2 de març, amb l’amic i company de viatge Johann Heinrich Wilhelm Tischbein, va ascendir al més amunt que fou possible: “Finalment assolírem el vell cràter, ara tancat del tot, i ens trobarem amb la lava recent de feia dos mesos, de quinze dies i, fins i tot, de cinc dies, ja refredada. Arribàrem al cim recorrent un tossal volcànic acabat de formar: fumejava pertot. El fum anava en direcció contrària a nosaltres i jo em vaig decidir a pujar fins al cràter”. Llavors, tal com recrea Susan Sontag a L’amant del volcà (1992), el monstre va respirar de nou i de les entranyes va sorgir un tremend i eixordador rugit, i de les profunditats de la caldera s’alçà un núvol brusent de vapor i pols, i centenars de pedres grans i petites foren llançades a l’aire, i Goethe hagué de retrocedir. El 6 de març van tornar a intentar-ho, a pesar de la duresa del camí: “Tischbein, en aquest punt, va sentir àdhuc més viva la seua repugnància pel volcà; aquest monstre, a més de bèstia, amenaçava també de ser perillós”. Aquesta vegada, junt amb un guia, van atènyer el llavi de l’enorme boca: “De sobte, féu un bram i una descàrrega formidable ens passà per damunt dels caps…; les pedres més petites començaven ja a crepitar quan nosaltres, sense reflexionar que encara teníem un tros per davant, contents d’haver superat el perill, assolirem el peu del con, mentre encara nevava cendra, que ens enfarinava els capells i les esquenes”. El 20 de març va regressar per tercera volta per tal d’observar un torrent de lava que es precipitava sobre Ottaviano: “Per més que parlem d’una cosa, les seues característiques especials no se’ns revelen fins que no les veiem directament”.
Christoph Kolbe, ‘Goethe com a poeta i artista davant del Vesuvi’, 1826
Diu Sontag que Goethe, que ja no era jove, sinó un home de trenta-sis anys en excepcional bona forma, s’havia enfrontat com calia al drac que exhala foc, tot tenint en compte que William Hamilton, el vell cavaller anglès, enviat extraordinari i plenipotenciari de Sa Majestat Britànica fins a l’ocupació francesa el 1798, ho feia amb regularitat. A més, era el que qualsevol turista fort i sa havia de dur a terme quan venia a Nàpols, malgrat que no li semblara agradable; de fet, els nadius, tan amants del plaer, mai no s’enfilaven amunt per iniciativa pròpia. Definitivament –continua-, allò era un esport per a estrangers i, d’entre els estrangers, més aïnes per als britànics, tan refinats i tan animals alhora: “Si no existiren, ningú no els hauria inventat mai. Tan excèntrics, tan superficials, tan reservats. Però com es diverteixen. Un ha d’intentar divertir-se com ells”. Mentre baixava del volcà, Goethe havia pogut comprovar que els voltants eren un veritable paradís que contrastava força amb l’infern que acabava d’explorar: “He sentit com un contrast així d’enorme basta per torbar els nostres sentits. L’horrible a la vora del bell, el bell de l’horrible, s’anul·len entre si i acaben produint una sensació d’indiferència. Sens dubte, el napolità seria un altre home si no se sentira presoner entre Déu i Satanàs.”
Goethe, apunt del Vesuvi en erupció, 1787
Plenitud creadora i capacitat anihiladora, de nou la contraposició, sempre present en el paisatge del Romanticisme: d’una banda, la visió acollidora i somiada, una visió que cerca la integració, la fusió, de l’home en l’entorn sense abandonar el misteri que hi habita; d’altra banda, la del perill amagat en qualsevol racó, la de les forces desbocades i destructores, la que mostra la seua grandesa i la nostra petitesa. En el fons, tot i els avanços i els filtres mediàtics, que en general tendeixen a la banalització, resten aspectes semblants en la manera en què nosaltres, avui, ens endinsem en indrets pròxims o llunyans, o veiem a través dels mitjans imatges de llocs espectaculars o devastats per catàstrofes naturals. El mateix anhel d’immensitat, de sorpresa, d’emocions, però també la por i el desconcert bateguen encara en nosaltres amb intensitat.
