L’horror agradable

Destrucció i creació, la dialèctica establerta des de la segona meitat del segle XVII per erudits com el jesuïta Athanasius Kircher al voltant dels fenòmens naturals, en especial dels volcans, es trobaven ben presents ­-suggereix Susan Sontag- en la visió que en tenia William Hamilton, enviat extraordinari i plenipotenciari de Sa Majestat Britànica a Nàpols fins a l’ocupació francesa del 1798, col·leccionista d’art i expert vulcanòleg.

Boca de l’infern o vàlvula de seguretat per als focs i els vapors que d’una altra manera causarien estralls amb més freqüència, emblema de la mort a l’engròs o de la pervivència humana, l’aspecte fonamental d’aquestes manifestacions és que la “naturalesa desbocada també produeix cultura, crea artefactes, a còpia de matar, de petrificar la història”, diu l’autora nord-americana. “En aquesta mena de desastres hi ha molt que valorar…”, des de minerals brillants i fòssils fins a tresors com Pompeia i Herculano. “Sempre hi ha alguna cosa més que descobrir”, sobretot per a algú d’aquesta mena, “un diletant de classe alta que va gaudir de les nombroses oportunitats que en un país pobre i corrupte i interessant s’ofereixen per robar l’art i guanyar-s’hi la vida i fer-se conèixer com a entès… Sabia el suficient per apreciar el que els pintorescos nadius havien deixat, quant a art i ruïnes, escampat per la superfície del país: Es va dignar a admirar el nostre volcà. Els seus amics, en la seua pàtria, degueren sorprendre’s davant de tanta intrepidesa”, conclou l’escriptora (L’amant del volcà, 1992). Una desmitificació del personatge que té en compte l’elitisme que va regnar en tots els aspectes de la seua vida i que pretén situar-lo en el lloc que li correspon respecte a la veritable realitat social de l’època. La seua mirada, privilegiada en qualsevol sentit, tan allunyada de la de les capes desafavorides, igual que la dels compatriotes als quals s’adreçava i amb els quals es relacionava, conformaria la visió del paisatge que de mica en mica aniria imposant-se i que, en bona mesura, constitueix la nostra.

El polític, assagista i poeta Joseph Addison, quan va provar de definir el sublim en la natura, va tractar d’anar un pas més enllà de les teories anteriors basades en l’oratòria i va traslladar les figures retòriques al llenguatge visual a fi que determinades representacions excitaren les passions de l’espectador i convertiren en delitoses les sensacions que en principi no ho eren, motiu pel qual va haver de contraposar termes, com ara “l’horror agradable”. Apunta el filòsof italià Rosario Assunto respecte a aquesta qüestió la importància que tingué en la cultura europea del Set-cents la difusió de Sobre el sublim, una obra del segle I, atribuïda a Longí, que conté instruccions sobre les tècniques que ha d’usar l’orador. Tant va arribar a influir que va provocar una autèntica i genuïna revolució del gust, i va incitar els filòsofs a fixar amb més precisió conceptual les categories estètiques. Va escriure Addison: “Mirando objetos odiosos de esta clase nos complace no poco la consideración de que no estamos á peligro de ellos. Los vemos al mismo tiempo tan temibles como inocentes: y quanto más terrible sea su apariencia, tanto mayor es el placer que recibimos del sentimiento de nuestra propia seguridad. En una palabra, miramos en la descripción de los objetos terribles con la misma curiosidad y satisfacción con que examinamos un monstruo muerto. Por la misma razón nos deleyta reflexionar sobre los peligros ya pasados, ó mirar de léjos un precipicio, y uno y otro nos llenaria de una clase diferente de terror, si les viésemos pendientes sobre nuestras cabezas” (Los placeres de la imaginación, 1712, traducció al castellà de José Munarriz, 1804).

El 1757, un altre anglès, el també polític i assagista Edmund Burke, a Indagació filosòfica sobre l’origen de les nostres idees entorn del sublim i del bell, va afirmar que tot allò que resulta adequat per provocar les idees del dolor i el perill, és a dir, tot allò que d’alguna manera és terrible, o es relaciona amb objectes terribles, o actua d’una forma anàloga al terror, és una font del sublim; això és, produeix l’emoció més forta que la ment pot sentir i, considerat estèticament, pot provocar plaer. Quan el perill i el dolor ens assetgen massa, no generen cap mena de delit, però a certa distància i amb lleugeres modificacions, poden ser i són deliciosos, reflexiona Burke. Un plantejament provocador que avançava l’atracció dels romàntics per aquells aspectes de la natura que els proporcionaven aquests estats d’ànim.