La muntanya sinistra

La historiadora de l’art Gabriella Belli es pregunta en què s’ha convertit la muntanya en l’actualitat després que les nostres empremtes l’hagen “civilitzada” i habiten els seus vessants i la majoria de llocs secrets; més encara una vegada perduda la imatge unitària, solemne, heroica, que ha inspirat segles d’especulació filosòfica i de representacions pictòriques, i assolits els coneixements científics i les tècniques que ens permeten de dominar-la. ¿Podem meravellar-nos o sentir terror davant del seu aspecte imponent, dels fenòmens que hi tenen lloc, quan, a més, en molts casos, l’hem mercantilitzada i destinada al turisme?

Amb tot, la dialèctica entre destrucció i creació, i la presència del sublim continuen presents en la manera d’acostar-nos a aquestes manifestacions de la natura tant des dels mitjans de comunicació com des de l’art, fins i tot quan s’aborda el tema des de punts de vista molt allunyats. La primera, la relació entre devastació i capacitat regeneradora, la podem veure, per exemple, en una crònica de Ricardo Mir publicada al diari El País, el 13 d’agost del 2005, en què conta l’ascensió al cràter del Bromo, el gegant d’Indonèsia, situat a l’est de l’illa de Java, un dels volcans més visitats a causa de “la espeluznante espectacularidad” i, sobretot, de la proximitat de Bali i Yogjakarta, i del fàcil accés. A les 3,30 hores de la matinada, tan bon punt ell i els companys d’expedició ixen de l’hotel, a quinze quilòmetres de la muntanya, l’olor a sofre els remou l’estómac. Des del mirador al qual els condueixen, dues imatges li vénen al cap: “Polvo y ceniza cubren los alrededores como si se tratara de una estación de esquí pintada de gris; Dios ha vaciado el cenicero”. D’una banda, la quotidianitat de la muntanya explotada per a les masses una mica alterada; d’altra, la visió transcendent rebaixada per un colp de vulgaritat.

Per al guia, en canvi, Bromo és un déu benefactor, perquè fertilitza els conreus i, quan no està en erupció, atrau el turisme; també n’hi ha un de destructor, però, el Semeru, que es troba a l’altre costat. De nou, la dualitat queda ben palesa, ara amb dos volcans, un de bo i un altre de dolent, tot i que en realitat, ací, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, “la naturaleza se desborda y arrasa con la vida”. Tanmateix, apunta Mir, reforçant la concepció dual, que aquest fet “no es más que una coyuntura, porque la destrucción es siempre la semilla de una nueva existència”.

El sublim també apareix en aquest article. Com que el fum tapa el cel i no poden admirar el trenc d’alba esperat des del mirador, ubicat enfront, li paguen un poc més al conductor del jeep per tal que els porte a la vessant del colós: “queremos sentir el ronroneo de sus tripas y las vaharadas que escupe a borbotones”. Finalment, malgrat la fumaguera i el perill, decideixen pujar-hi; la curiositat i la necessitat de viure en primera persona una experiència com aquesta els empenta cap amunt: “Se exige un último esfuerzo. Cada uno de nosotros mira al frente concentrado y se olvida de la fatalidad: queremos ver qué esconden las fauces de Bromo. Al llegar al cuello la vista es estremecedora… La respiración se hace imposible, si cambian las coordenadas del viento estaremos en peligro. Nos abrazamos exultantes. Hemos tardado en subir casi una hora, y un minuto allá arriba es suficiente recompensa”. La mirada més prosaica amb què ara contemplem l’entorn i aquests fenòmens no lleva, però, que les impressions més immediates i la satisfacció que produeixen siguen força semblants a les dels pioners.

El 1764, pocs anys després que apareguera el tractat que Edmund Burke va dedicar al sublim, Kant publicava l’opuscle Consideracions sobre el bell i el sublim; posteriorment també reflexionaria entorn d’aquesta categoria estètica en la Crítica del judici. El filòsof alemany parla, entre altres distincions, del sublim terrorífic, que obriria la porta a la visió del sinistre, d’allò que ens aboca al límit, allà on trobem el fastigós i el monstruós. “Una de las condiciones estéticas que hacen que una obra sea bella es su capacidad por revelar y a la vez esconder algo siniestro”, escriu Eugenio Trías.

I això copsem en algunes obres del pintor Arnulf Rainer (Austria, 1929) pertanyents a la sèrie Debacle als Alps (1990-91) quan, sota les aiguades grisenques o les pinzellades i ratlles violentes, ens deixa intuir, fragmentades, distorsionades, terribles escenes de la vida a l’alta muntanya d’altres èpoques, com si el gest, alhora que ocultara el pitjor, atorgara més força al successos. Allaus de roques, estimbades de carruatges i viatgers des de penya-segats, atacs d’animals ferotges…, se’ns desvelen amb contundència esparveradora. Malgrat les ombres, capim la tragèdia.