Evasió

En una habitació solitària, un jove de cabells llargs i arrissats, dret, amb l’esquena recolzada a l’ampit d’una finestra oberta, llig un llibre doblegat pel llom aliè a qualsevol altre estímul; ni la piuladissa dels ocells ni les veus dels vianants ni el soroll dels carruatges que potser alteren la quietud i el silenci desitjats en desvien l’atenció. Tot i que la llum que banya l’estança penetra des de darrere seu, el rostre no apareix en penombra, ans al contrari, es veu ben nítid a causa de la intensa il·luminació frontal que sembla emanar del volum que sosté. Jan Six, que així li deien, poeta i dramaturg, contava vint anys d’edat quan el seu amic Rembrandt el va immortalitzar en aquest aiguafort del 1647. Als dos els unia l’afició a les antiguitats i l’estima pels llibres, amb els quals -indica Simon Schama a Los ojos de Rembrandt (1999)- el pintor estava obsessionat, tant pels relats que contenien com per l’aspecte material dels mateixos, per les tapes, el paper i el pergamí, i la seua autoritat apilada, premuda i enquadernada. Una i altra vegada, es va fixar en els rivets o els onejants fulls groguencs a fi d’emprar-los d’una forma teatral en les obres de lectors absorts per complet en la resplendor que en brolla de l’interior.

També en altres obres de Rembrandt, els protagonistes, amb independència de l’edat i categoria social, semblen gaudir del llibre que tenen entre les mans en soledat, un fet bastant inusual llavors a la majoria de llars, on això resultava difícil d’aconseguir àdhuc als dormitoris, llocs de pas en general. Tanmateix, aquests homes i dones, a més de pertànyer al grup de privilegiats que hi accedien amb normalitat, frueixen de la intimitat que aquesta activitat pot proporcionar arreu, fins i tot amb altres persones al voltant i en absència de silenci. Anciana llegint (1655), amb molta probabilitat Anna Wijner, la mare de Six, en posició frontal i el rostre il·luminat, o Titus al seu pupitre (1655), un retrat del seu fill en actitud meditativa davant dels fulls, o Titus llegint (1656), concentrat de ple en la lectura, en són bons exemples. I La profetessa Anna, un oli anterior, del 1631, amb la dona asseguda de tres quarts, una mica inclinada cap a l’enorme volum que té davant, i per al qual posà la seua mare, a qui també va prendre com a model Gerrit Dou en Retrat d’una anciana llegint (1630-35).

Al llarg del segle XVIII, la tendència a cercar espais tranquils per llegir va anar en augment, sobretot a París –assenyala Alberto Manguel a Una història de la lectura (1996)-, un canvi que va portar el sacerdot i pedagog Jean-Baptiste de La Salle a advertir dels pecaminosos perills d’aquest passatemps ociós quan es duia a terme al llit: “No imiteu certes persones que es dediquen a la lectura i a altres assumptes; no us quedeu al llit si no és per dormir; així la vostra virtut sortirà molt beneficiada”. Va coincidir aquesta inclinació amb l’aparició de la literatura d’evasió en general i de les novel·les de fulletó en particular, un fenomen que la va expandir més enllà de les elits socials i intel·lectuals i la féu popular. En la mesura que es prohibia a les noies els estudis considerats seriosos, se les abocava a la literatura de ficció, malgrat que tampoc no se’ls permetia d’accedir-hi. Amb tot, sense que les famílies se n’assabentaren, els contes que les criades i dides contaven a les nenes ja els transmetien el gust pel novel·lesc, el meravellós, el quimèric, que no perdrien de grans i que les portaria sovint a llegir d’amagat.

Un segle després de la mort de Rembrandt, La jove lectora (1770), de Jean-Honoré Fragonard, mostra amb claredat el camí emprés. De perfil, còmodament asseguda, sostenint de manera delicada un petit volum amb la mà dreta a l’altura del pit, amb el cap una mica inclinat, la noia llig, no com una revelació, sinó com un acte quotidià i plaent en les aigües del qual també es cabussa a fi de trobar vivències i emocions, grans tresors, en les profunditats, aïllada del món, en silenci, sense intermediaris. Un tipus d’escena que aquest artista, que sovint s’associa només amb allò que és frívol, va saber plasmar amb encert. No debades, havia estat deixeble de Jean Siméon Chardin, que el 1748 havia pintat Les diversions de la vida privada, una peça en què una dona reposa de manera confortable en una butaca, al bell mig d’una sala solitària, amb un llibre sobre la falda; una pausa de la lectura que l’ha transportada lluny d’aquelles quatre parets. Tot i que en una estança distinta, molt més luxosa, podem observar una actitud d’abandó ben pareguda, amb idèntica mirada somiadora, absent, perduda en un punt indeterminat, a causa del que acaba de llegir, en el retrat de Madame de Pompadour pintat per un altre dels mestres de Fragonard, François Boucher, el 1756. Dones de diferent condició que troben la via de la individualitat mitjançant la solitud i el recolliment que exigeix endinsar-se en un grapat de fulls enquadernats farcits d’històries.

Al voltant del 1751, Maurice-Quentin de La Tour va retratar Élisabeth Ferrand, que tractava habitualment alguns dels homes més reputats de la Il·lustració a França, “meditant sobre Newton”. Millor dit, en el moment que, en aparença, ella ha interromput la lectura del gran volum que té darrere, i que suposem que correspon a Eléments de philosophie de Newton, de Voltaire, i ens mira fixament, esbossant un somriure, amb un gest de certa coqueteria, tot i anar abillada amb roba de casa, talment com si l’haguérem sorpresa en la intimitat, llegint una important obra de difusió de les noves teories científiques. Tot un canvi que, dissortadament, només afectava les classes més altes.