El 12 d’agost del 1876, Richard Wagner estrenava a Bayreuth la primera representació completa de la tetralogia
L’anell del nibelung, drama musical per al qual havia compost la música, escrit el llibret i format l’orquestra, els cantants i els tècnics. A més, havia aconseguit el finançament, sobretot gràcies a les aportacions del seu mecenes Lluís II de Baviera, per bastir el teatre, dissenyat per el mateix. Ja feia vint-i-cinc anys que havia decidit dur a terme un cicle de quatre òperes que haurien de posar-se en escena en jornades consecutives, tot i que cap coliseu existent no podia albergar un projecte d’aquesta envergadura. El 1861, escriu en una carta a Hans von Bülow: “Una mirada ràpida a l’estat actual del teatre m’ha tornat a mostrar que només hi ha una cosa que farà que el meu art puga arrelar i no dissipar-se, completament incomprès, en l’aire. Necessite un teatre com només jo puc construir-lo”. I una vegada alçat, com assenyala Tim Blanning, aquest edifici va constituir la condensació dels canvis espacials que van ajudar a elevar la condició dels músics i a sacralitzar la música.
A l’època en què va començar a treballar en L’anell, Wagner teoritzava sobre l’art de l’esdevenidor i feia referència a la situació de separació de les diferents disciplines i a la unió que en calia: “L’art humà: Dansa. Música. Poesia. La seua insolubilitat. Cadascuna creix de les altres; no obstant, contemporaneïtat. Idèntica racionalitat de totes. En la lírica és on es fonen per primera vegada; en el drama apareixen foses en la forma més comprensible… Recursos del drama, arquitectura (decoració). Escultura, pintura: records, conceptes, això és, reproduccions de l’obra d’art humà. Separació dels elements artístics, desenvolupament egoista dels mateixos” (Confessions i escrits, 1849).
Façana del Festspielhaus de Bayreuth
També a La poesia i la música en el drama del futur (1849) i a Òpera i drama (1851), proposa la Gesamtkunstwerk (obra d’art total) com el repte artístic més important del futur. Aquesta aspiració, que mirava cap a la tragèdia grega i provava de recuperar-la, va prendre força en el Romanticisme, no sols de la mà de les arts plàstiques, sinó també de la literatura, amb el Faust de Goethe. Una obra amb què l’autor va pretendre que, en especial la segona part, fóra operística a més de poètica, “un intent d’aprehendre l’existència en l’interior d’una arquitectura operística en la qual la poesia contenia tàcitament la música”, segons Rafael Argullol. En un altre text seu, Goethe, el poeta com a filòsof, assenyala que per a l’alemany “l’artista és aquell que té una peculiar capacitat per copsar allò que és universal dins del fenomen particular… Únicament a través d’aquest poder de l’artista, l’home pot copsar la unicitat de l’art, la unicitat de l’ obra total i la unicitat còsmica”, i cita el següent quartet per fer palesa aquesta visió:
“Serà etern per a vosaltres l’u, que es divideix en molts,
i, no obstant, segueix essent l’u.
Trobeu l’u en molts, sentiu els molts com a u,
i tindreu el principi, la fi de l’art.”
‘Faust’, de Goethe, edició del 1808
Wagner va posar música a algunes de le obres de Goethe, a qui admirava, com l’
Obertura Faust, composta entre 1839-40, tot pensant en el primer moviment d’una simfonia que mai no va acabar. Però, sobretot, va treballar per la unió dels diferents llenguatges artístics a fi d’assolir l’anhelada obra d’art total. “La força embriagadora de la música estimularia recíprocament –segons Wagner- les diverses naturaleses de les arts, concebudes des de l’òptica no material. El seu antimaterialisme és el marc ideològic del moviment simbolista, que fa de l’òpera wagneriana un objecte de culte”, diu Francesc Foguet (
La representació teatral, 2003).
Amb tot, com tantes voltes, les dificultats per aconseguir els diners amb què sufragar un projecte de tal magnitud van suposar un problema des del començament. El primer festival de Bayreuth, tot i la gran expectació i l’assistència de nombroses personalitats, acabava amb un dèficit de 150.00 marcs, quasi en la bancarrota, que posava en perill la continuïtat. Només els ajuts governamentals n’evitaven la desaparició. Sis anys més tard, en el del 1882, amb el canvi del sistema de patronat i l’obertura al públic de totes les funcions després de la inicial, uns guanys de 135.000 marcs permetien a Wagner d’anunciar noves representacions per a l’any següent. Uns mesos més tard, moria a Venècia d’un atac al cor.
