El temps, gran devorador

Sobre una terra resseca i erma, on a penes creixen uns brins d’herba als clevills que s’estenen arreu, un mussol ens fita amb aquells ulls esbatanats que travessen l’ànima, advertint-nos de la terrible escena que es desenvolupa al seu costat. En un primer moment, sembla fora de lloc, l’animaló, com si no tinguera res a veure amb tot allò, tanmateix en l’Antiguitat ja se’l considerava portador de les pitjors notícies. Això diu Ovidi, al llibre V de Les metamorfosis, quan conta que Júpiter va concedir a Ceres que rescatara la seua filla Prosèrpina dels inferns amb la condició que no haguera tastat res d’aquell antre, però Ascàlafos, un jardiner d’Hades, ho va impedir revelant que l’havia vista menjar set grans de magrana, i la deessa, enutjada, el va transformar en aquest ocell, “missatger de planys futurs, sinistre presagi per als mortals”.

A escassa distància, nu, dormint sobre el sòl, un nadó manté sota una mà la punta d’una llança trencada que, per l’altre extrem, sosté la Mort, que no ha pogut apoderar-se’n. Potser l’autor coneixia la sentència “La protecció, en la innocència”, que Joan Lluís Vives escriu a La guarda de l’ànima, l’obra que va dedicar a la princesa Maria Tudor, que aleshores tenia uns vuit anys, i que explica amb el següent argument: “Entre tots es perills d’aquesta vida, encara que tota la resta de coses estiga exposada a la injustícia , la innocència no pot ser danyada. I quan la resta de coses són fràgils, efímeres i febles, sols la innocència aconsegueix que cap d’elles no puga afectar-nos…”.

Més segura i decidida està, la Mort, que mostra un rellotge d’arena i, damunt, un altre d’esfera sense agulles, el temps imparable, el temps finit, a emportar-se l’anciana a la qual agarra del braç. La dona, que no pareix conformar-se amb el seu destí, pren del muscle i de la tela una jove que li dóna l’esquena i la rebutja amb una ganyota de malestar i menyspreu. Encara no li ha arribat la seua hora, almenys per edat, tot i que mai no se sap el dia en què la figura esquelètica i plena de cucs es plantarà davant de cadascú de nosaltres. “Quina altra cosa és la vida que una mena de peregrinació exposada i combatuda per totes bandes i per tantes circumstàncies, amenaçada constantment per la mort, que pot produir-se per les causes més lleugeres”, reflexiona l’humanista valencià a Introducció a la saviesa. I és que per als coetanis d’aquesta pintura, la contemplació del que ocorre en primer terme i del que intuïm al fons, al peu d’unes muntanyes, on uns dimonis torturen alguns homes en una torre en ruïnes, només podia alleugerir-se amb la visió d’un Crist crucificat que ascendeix envers el sol que aguaita entre els núvols grisos, atès que els recordava l’existència de la glòria eterna.

L’alemany Hans Baldung (1484-1545), alies Grien (Verd), deixeble de Dürer, mostra en Les Edats i la Mort, un oli sobre taula que va dur a terme entre 1541 i 1544, els tres estadis de la vida, la joventut, la maduresa i la senectut, i l’inevitable final. Un tema tractat per altres pintors en altres moments, tot i que de manera diferent, com Tiziano en Al·legoria de la Prudència (ca. 1565), Friedrich en Les tres edats de la vida (1835) o Klimt en Les tres edats de la dona (1905). En totes, però, el camí que transita de la innocència a la presa de consciència i a l’acceptació queda ben palès en l’actitud dels diferents personatges. Baldung, a més, amb la contundent presència de la Mort, que actua sense violència, prenent l’anciana del bracet, com el vell conegut que li demana de continuar el passeig iniciat fins completar-lo, insinua que no es tracta d’un botxí cruel, com aquelles representacions que el mostren a cavall amb la dalla disposta per a segar els qui trobe per davant, sinó de l’acompanyant en l’últim moment. Vives, uns vint anys abans, afirmava en una de les obres esmentades, Introducció a la saviesa: “Breu és el temps de la nostra vida, encara que el gastem d’acord amb la raó”, una observació que resumia en l’altra, La guarda de l’ànima, amb la màxima: “El temps, gran devorador”.