Al centre, l’únic home, de pell més bruna, abraça la dona de baix, de la qual no veiem el rostre; més amunt una anciana, la resignació, i un nen, la innocència, protegit pel braços de la seua mare; al costat i pels laterals, les cares d’unes noies, la puresa. Només una d’elles, a la part superior esquerra, mira amb cert espant -tal vegada s’ha despertat de sobte i creu que somia- l’espectre que vigila els seus cossos tan febles, tan vulnerables, a una distància prudencial. Alguns components d’aquesta pintura de Gustav Klimt titulada La mort i la vida (1908) ja els vam observar en Les Edats i la Mort (1541-44), de Hans Baldung, en què també apareix la parca, una vella, una jove i un nadó, tot i que amb un rerefons diferent. Ara, el pintor vienès, un dels principals representants de la Secessió, imbuït de les idees filosòfiques d’Arthur Schopenhauer –així ho indica l’historiador de l’art Peter Vergo-, sembla haver plasmat sobre el llenç les paraules del Llibre IV d’El món com a voluntat i representació en què diu que el son profund no es diferencia de la mort quant a la duració actual, sinó quant a la duració futura, és a dir, al despertar. “La muerte es un sueño en que se olvida despertar al durmiente, però todo lo demàs despierta o, mejor dicho, permanece despierto”, afirma el pensador.
Sobre un fons neutre, homogeni, de tonalitats fosques, en què s’aprecien les pinzellades amples, la figura sinistra de la mort, coberta per un sudari de colors freds ple de creus negres que deixa a la vista la calavera i els ossos de les mans brandant amb força un ceptre, fita de manera amenaçadora, com si les òrbites buides encara allotjaren els ulls, un grup de persones de diferents sexes i edats, arraïmades i entrellaçades, envoltades per una mena de llençol amb motius geomètrics i florals càlids i acollidors. Sembla que dormen plàcidament i pregona, alienes a la presència la dama terrible que les assetja; potser la impotència davant de les lleis naturals fa que hagen d’oblidar sovint (podríem viure si no fos així?) que sempre és a l’aguait, disposada a emportar-se-les a la mínima oportunitat.
Gustav Klimt, ‘La vida i la Mort’, 1908. Oli sobre llenç
Uns fulls abans, Schopenhauer escrivia: “El nacimiento y la muerte pertenecen por el mismo título a la vida, y se equilibran entre sí como condiciones recíprocas, o sí se quiere, como polos del fenómeno total de la vida”. Un qüestió a la qual Klimt ja havia al·ludit en altres obres, com en les al·legories de la Medicina i de la Filosofia que va dur terme per la Universitat de Viena (destruïdes), i en la més coneguda Les tres edats de la dona (1905). Tot i el rebuig que generaven algunes de les seues composicions en la societat del decadent imperi austro-hongarès a la qual es dirigia, aquesta última mostra una interpretació del cicle vital que atén les convencions de l’època respecte als rols femenins establerts. Malgrat la presència de les figures nues, la mare jove amb la filla en braços en actitud somiadora, resplendent, i la vella, fosca, amb el cos maltractat pel pas del temps i els cabells tapant-li la faç (inspirada en una escultura de Rodin), res no altera l’estat de les coses. “La Naturaleza está siempre dispuesta a abandonar al individuo, que no solo se halla en peligro de perecer de mil maneras y por mil causas insignificantes, sino que de antemano está condenado a la desaparición, y la Naturaleza misma le empuja a ella desde el instante en que ha cumplido su misión, que es conservar la especie”, apunta Schopenhauer. Una reflexió sobre el procés biològic que Klimt va traslladar en aquesta obra només a les dones en tant que procreadores, obviant la veritable realitat i els intents d’emancipació de les normes de comportament i dels models imposats.
Gustav Klimt, ‘Les tres edats de la dona’, 1905. Oli sobre llenç
Segurament, en aquests anys –assenyala Peter Gorsen (Le Arti a Vienna, 1984)- l’artista seguia la tendència regressiva i estetitzant del secessionisme vienès i, després d’una fase breu de compromís social utòpic en l’estètica de la quotidianitat, va perdre l’interès per aquestes qüestions. Tanmateix, Klimt va continuar tractant el lleig, un aspecte que en certa manera l’acostava a l’expressionisme, més encara quan el contraposava a la bellesa, a la sensualitat, a la tendresa. L’anciana de cos marcit i apagat, conscient del final una vegada acabada la seua funció, davant de l’esplendor dels que inicien el camí o es troben en la seua plenitud; la mort espantosa, el son etern, que s’acosta als vius cada nit.
