El temps i la prudència

Al voltant d’un eix imaginari, tres rostres humans, el d’un ancià de perfil a l’esquerra, el d’un home de mitjana edat al centre, i el d’un jove també de costat a la dreta, tots amb expressió seriosa i mirada abstreta, perduda en el no-res, apareixen damunt de tres caps animals, el d’un llop, el d’un lleó i el d’un gos respectivament, i davall d’una inscripció en llatí: “Ex praeterito / praesens prudenter agit / ni futura actione deturpet” (“Per l’experiència del passat, obra amb prudència en el present per no arruïnar l’acció futura”). La vinculació dels mots “praeterito”, “praesens” i “futura” amb cadascuna de les figures esmentades, a conseqüència de la disposició que presenten, deixa més clara la interpretació d’aquesta pintura de Tiziano intitulada Al·legoria de la Prudència.

D’una banda, les cares simbolitzen els diversos estadis de l’existència, la joventut, la maduresa i la vellesa, i també, en general, el passat, el present i el futur, que, a més, s’ha de relacionar amb la idea de prudència o, més concretament –apunta Erwin Panofsky en l’estudi que hi va dedicar el 1930-, amb “les tres facultats psicològiques l’exercici harmònic de les quals constitueix aquesta virtut: la memòria, que evoca el passat i en trau exemple; la intel·ligència, que jutja el present sobre el qual hi opera; i la previsió, que anticipa el futur i prepara en favor o en contra del mateix”. D’altra banda, en aquesta mena de monstre tricèfal de la part inferior, que té els orígens a l’Egipte hel·lenístic, trobem que, segons textos de l’època en la qual va sorgir, el llop fa referència als temps pretèrits, perquè la memòria és devorada i abolida; el lleó, als actuals, per la seua condició forta i ardent; i el gos, que prova d’agradar, a l’esdevenidor, que, si bé incert, sempre resulta atractiu.

No debades, l’obra pertany a un període del Renaixement en el qual l’egiptomania i l’emblemàtica estaven en auge i aquesta trinitat de caps animals es va convertir en una imatge independent que es prestava “tant a una visió poètica (o afectiva) com racionalista (o moral), bé es posara l’accent en l’element temps, bé en l’element prudència”. A més, la presència del lema fa que es considere un emblema i no una al·legoria, malgrat el títol, en la mesura en què participa de la naturalesa del símbol, de la de l’enigma i de la del proverbi –sosté l’historiador de l’art-.

Cap al 1565, Tiziano, amb quasi noranta anys, es va pintar junt amb els seus successors perquè potser pensava en ells en termes dinàstics –diu Patricia Fortini-. El vell pintor venecià es va retratar amb el seu fill Orazio, l’hereu declarat, i el seu nebot Marco, l’hereu suposat, tots dos també pintors. Tres membres de la nissaga d’artistes en què observem diferents tractaments de la llum i de l’aplicació de la pintura: les pinzellades suaus i lluminoses del jove passen a tindre més cos en la faç viril del centre i es converteixen en tocs quasi impressionistes, que es dissolen en les ombres, en l’efígie que correspon a l’autor. “El futur, com el passat, no és tan real com el present”, adverteix Panofsky.

A pesar de saber, doncs, què hi ha darrere d’aquesta peça, sovint m’he imaginat que es tractava de la representació de les tres edats d’una mateixa persona, que, ja en la senectut, mostra la seua fesomia en diversos moments de la vida, l’actual i dos anteriors. Tot i la prudència a la qual apel·la, són inevitables els canvis profunds experimentats per la faç, sempre en paral·lel als de l’entorn, produïts per les urpes del llop que, infal·lible, com el temps, ha atacat, ha ferit i està a punt de devorar el gos juganer i confiat de la primera etapa, i al lleó poderós i ferotge de la segona. Igual que ocorre amb allò que de vegades –encara que la realitat quotidiana evidencie el contrari- creiem inamovible, indestructible, immortal, començant per nosaltres mateixos. Ningú no té cap possibilitat d’eixir-se’n, d’aquest corrent que ens empeny, i quedar preservat de les transformacions i, al capdavall, de la desaparició.

Perquè, suposant que es poguera aturar, una vida infinita no seria completa sense la joventut eterna, reflexiona el metge i assagista Andrzej Szczeklik (Catarsi, 2010). L’una sense l’altra ens conduiria –recorda- a un destí semblant al de la bella Sibil·la de Cumes. Apol·lo, que n’estava enamorat, a fi d’aconseguir-la, va prometre que li concediria un desig i ella va demanar al déu viure tants anys com grans d’arena en caberen a la mà, però es va oblidar d’incloure en la petició la jovenesa perenne. Segles després, encongida per la vellesa, als qui li preguntaven “Què vols?”, ella els responia “Vull morir”.