El cavaller

Sobre un magnífic corser, que avança al trot amb elegància, impertorbable, un cavaller abillat amb arnés blanc, d’acer polit, que el cobreix de cap a peus, i armat amb una llança, que porta enganxada a la vara, sota la punta metàl·lica, la pell d’una cua de rabosa a fi d’evitar que la sang li taque la mà quan hi rellisca, mostra en l’expressió del rostre, sever, la ferma voluntat d’assolir el destí distant i elevat que s’ha proposat. Potser es tracta de la fortificació situada dalt del turó, que s’albira, llunyana, darrere del talús que delimita el camí i del qual sobresurten algunes arrels de l’escassa vegetació, nua, hivernal, que hi apareix. Igual que ocorre amb la muntura, res no aconsegueix que l’home s’immute, que canvie la determinació fèrria que l’empeny; tampoc, les presències funestes que l’assetgen. A un costat, la mort, terrible, amb serps enroscades al cap i un rellotge d’arena a la mà, que cavalca en una haca famèlica amb un esquellot penjat del coll, una estampa que sembla tindre de referent una obra anterior de l’autor, Albrecht Dürer, en què la figura, un esquelet coronat, duu una dalla i, en un lateral, la inscripció ‘Memento mei’ ens recorda que som mortals; darrere, el dimoni, amb aspecte de boc i una banya enorme al cap, brandant una pica; i davant, a terra, un crani. Només el gos que corre a la vora, company fidel, trenca els mals auguris que l’assalten.

En aquest excel·lent gravat datat el 1513, Dürer aborda el tema del cavaller cristià, el miles christi, segons l’humanisme que representava Erasme de Rotterdam, qui, a Manual del cavaller cristià (1503), escriu: “Para que no te apartes del camino de la virtud, porque te parece abrupto y temible, porque tal vez has de renunciar a las comodidades del mundo, y porque constantemente has de combatir contra tres enemigos en lucha desigual, que son la carne, el demonio y el mundo, te será propuesta esta tercera norma: todos esos espectros y fantasmas que se abaten sobre ti […] has de tenerlos en nada”. Tot i les maneres renaixentistes, en aquesta època encara hi ha reminiscències medievals al voltant de la mort i de l’ideal de cavaller, i no podem oblidar que, com diu Georges Duby a Guillem el Mariscal (1984), un llibre que ens endinsa en la vida d’un dels últims grans representants d’aquest estament entre els segles XII i XIII, llavors el “ritual de la mort a l’antiga no era una escapada, una sortida furtiva, sinó una lenta aproximació, reglamentada, governada, un preludi, una transferència solemne d’un estat a un altre superior, una transició tan pública com ho eren les noces, tan majestuosa com l’entrada del reis a les seues viles”. A més, també cal tindre en compte la importància del culte a Sant Jordi, el cavaller sant, a la cort de Maximilià I, on va treballar Dürer, apunta Ana Moreno (Durero y Cranach, 2007).

_{Albrecht Dürer, ‘Erasme de Rotterdam’, 1520. Carbó sobre paper}

Set anys més tard, el 1520, Dürer viatja a Flandes, on entra en contacte amb els reformistes que intentaven promoure les idees de Luter allà, i fins i tot amb el mateix Erasme. Assenyala Fritz Saxl (La vida de les imatges, 1957) que el retrat de l’humanista que féu el pintor testimonia “certa familiaritat”; de fet, el dibuixa “com si estiguera a la seua casa, llegint i meditant”. I és possible que en un moment així –continua- “Erasme li diguera que es donava a si mateix dos anys més de treball actiu”. Per això, quan Luter desapareix el 1521, Dürer, que no sap si l’han capturat o l’han mort a traïció, anota al seu diari: “Oh, Erasme de Rotterdam, per què no avances? Mira, què pot proporcionar la injusta tirania de la força del món i del poder de la obscuritat? Aquí, tu, cavaller de Crist, cavalca endavant al costat de Crist Nostre Senyor, protegeix la veritat, assoleix la corona del martiri. Tu no ets més que un homenet ancià; he sentit que dius que et dones dos anys més de termini per portar a cap alguna cosa. Empra’ls bé en benefici de l’Evangeli i de la veritable fe cristiana”.

I llavors t’afigures que el poderós cavaller de l’arnès blanc, el valerós sant Jordi, la personificació de la virtut moral, que avança entre aparicions cap a la vila encimbellada, la Jerusalem celestial, la destinació final, era per a Dürer, molt abans que el coneguera, l’home que tenia per llança una ploma, el savi autor d’Elogi de la follia.