El 1515, quasi una dècada abans que Albrecht Dürer duguera a terme el retrat d’Erasme de Rotterdam assegut davant del seu escriptori, un jove de dèsset anys que treballava en una impremta de Basilea n’havia fet un de molt semblant per a l’edició d’Elogi de la follia; Johannes Froben, el seu patró, li havia encarregat que il·lustrara el llibre. Hans Holbein, el pintor, acabava de conèixer l’humanista holandès, ja que aquest s’havia instal·lat des de feia uns mesos a casa de l’amic editor a fi de vigilar la impressió de les obres segons el costum. Tot i això, segueix un model italià usat sovint -havia servit per representar sant Agustí o Savonarola entre altres-, que mostra un monjo erudit que està escrivint en un pupitre al costat de la finestra de la seua cel·la en el moment en què es deté i pensa (Fritz Saxl, La vida de les imatges, 1957). El mateix Erasme, però, conta a l’inici, en la dedicatòria al seu amic Thomas More, que l’havia concebut viatjant a través dels Alps i no reclòs al seu espai de treball: “Dies enrere, quan tornava d’Itàlia cap a Anglaterra, per no passar el temps en fantasies grolleres i vulgars mentre muntava a cavall, vaig preferir d’ocupar-me en alguna de les activitats que compartim […] Cercava, doncs, un entreteniment; però l’ocasió no em semblava gaire oportuna per abordar un tema seriós, i vaig posar-me a compondre un elogi de la Follia”. Posteriorment, durant un sojorn a casa de More, a Londres, redactarà la versió definitiva en pocs dies.
Hans Holbein, ‘Erasme de Rotterdam’, il·lustració publicada a ‘Elogi de la Follia’, 1515
Vuit anys més tard, el 1523, Holbein el pinta diverses vegades. En un dels quadres apareix escrivint dret, de mig cos i de perfil, davant d’una sumptuosa cortina. “Ací, l’actitud del savi és de manera evident el resultat de l’observació directa dels seus hàbits i la presència de la rica draperia planteja per consegüent un problema: ¿ha pretès Holbein posar en dubte la llegendària austeritat de l’holandès o es tracta d’una simple fantasia de l’artista?”, es pregunten Galienne i Pierre Francastel (El retrat, 1978). Ells mateixos es responen a continuació indicant que en els retrats dels burgesos d’aquesta època també col·loca, adoptant la moda italiana, arquitectures amb teginats i frisos a l’estil antic. I aquesta tendència clàssica s’accentua més encara perquè el pintor va emprar de referència per plasmar el cap –com ha estudiat Saxl- una medalla d’aquestes característiques que Erasme havia encarregat a Holanda el 1519. Una medalla que mostra en el revers la figura de Terminus, el déu romà que l’humanista havia pres com a patró personal, i la inscripció: “Mors ultima linea rerum” (“La mort és l’última frontera de totes les coses”). En una carta redactada el 1528 explicava que, amb quasi quaranta anys i pensant que el final era a prop, “va convertir aquest déu pagà en un símbol que l’obligava a dur una vida millor”, i aquest aspecte moralitzant -assenyala l’historiador de l’art- no li va arribar dels antics, atès que revela una pietat personal que l’uneix a Luter.
Hans Holbein, ‘Erasme de Rotterdam’, 1523. Oli sobre taula
En una altra de les pintures en què el veiem de tres quarts, igualment dempeus, amb la mirada abstreta i les mans sobre un volum que reposa damunt d’una taula, també trobem unes quantes referències clàssiques: el títol del llibre, en grec, Els treballs d’Hèrcules, potser per la seua immensa producció literària; les pilastres del lateral; i l’hexàmetre que hi ha en el llibre inclinat que podem ataüllar al prestatge de darrere, “És més fàcil criticar que fer”, unes paraules que el pintor Zeuxis va retolar sobre el retrat d’un atleta. Tots dos participaven, l’un amb les imatges, l’altre amb les paraules, d’un paganisme cristià ben present en l’esperit de l’època. Diu Erasme sobre l’Elogi: “No faltaran, sens dubte, censors malintencionats que la considerin una plasenteria massa lleugera per a la dignitat d’un teòleg o massa punyent per escaure a la modèstia cristiana, i proclamaran que reprodueixo la comèdia antiga […] Als qui s’escandalitzin de la lleugeresa i el to juganer de l’argument, voldria recordar-los que no és pas meu el model, sinó que en altre temps ja fou conreat per grans autors”. I cita a continuació Homer, Virgili, Ovidi, Glauc, Plutarc i Sèneca, entre altres.
Hans Holbein, ‘Erasme de Rotterdam’, 1523. Oli sobre taula
Aquest home de rostre eixut i hermètic, que sembla aliè a les preocupacions mundanes, va viure i es va implicar, igual que Holbein, sempre mantenint la llibertat de pensament, en els conflictes religiosos que sacsejaven Europa –alhora que bons amics seus, com Thomas More, queien sota la destral dels botxins- i es va guanyar l’enemistat de totes les parts, tant dels catòlics com dels luterans. Fins i tot es va atrevir a redactar uns quants textos contra la guerra en què denuncia la injustícia que sempre implica per als innocents, per al poble, mentre en general mai no danya els poderosos que la instiguen.
