L'exiliat


Aquell dia del 1508 en què van haver de soterrar al cementiri de Santa Caterina d’Alzira la seua mare estimada, malgrat que ell haguera sentit poc el seu afecte -gairebé mai no li va somriure ni es va mostrar indulgent, diria anys més tard-, no s’imaginava el jove estudiant, tot i els indicis nefastos, el que li depararia el destí. Blanquina Marc havia mort al lloc de Ranes, a prop de Xàtiva, a causa precisament de la pesta que assotava València i de la qual fugia junt amb tota la família. No era la primera vegada que havien hagut de traslladar temporalment la seua residència; el 1500, en acabat que el pare fóra empresonat per la Inquisició, acusat de cripto-judaisme per la vinculació amb una sinagoga clandestina descoberta a casa d’un familiar, ja havien hagut d’anar-se’n a Elx amb uns parents. Quan van tornar-hi el 1503, Joan Lluís Vives, de deu anys d’edat, va ingressar a l’Estudi General, fundat un poc abans, al carrer de la Nau, no gaire lluny d’on vivia, al carrer de la Taverna del Gall, “al final, baixant a l’esquerra”.
 

López Enguídanos, 'Retrat de Joan Lluís Vives', 1791

Aquesta indicació del lloc on es trobava la seua llar la va donar ell mateix als Diàlegs, una obra publicada a Basilea el 1538, més de tres dècades després d’haver marxat a estudiar a París, a la Sorbona –anomenada “colònia de València” pel gran nombre de valencians que hi havia-, per no regressar-hi mai més. No és l’única referència que hi apareix, també esmenta el trinquet del Miracle i els carrers de Sant Joan de l’Hospital, de la Mar, dels Manyans, dels Confiters, de la Bosseria, del Tossal, de Cavallers, entre altres, i el mercat de la fruita. “Quina bellesa de mercat, tan ample! I quina bona presentació de venedors i mercaderies! Quina olor la d’aquestes fruites! Que gran varietat, neteja i vistositat! No es poden imaginar hortes que es puguen comparar a aquest mercat. Res no es comparable a l’habilitat i diligència del mustassaf i dels seus agutzils per tal que cap comprador no es veja defraudat per un venedor”, afirma Centelles, un dels personatges.
 
    Retrat d'Honorat Joan, atribuït a Francesc Ribalta, ca. 1610-20
 
Tot seguit, el mateix Centelles fa menció d’un antic deixeble de Vives a Lovaina, el xativí Honorat Joan, professor de llatí a la Universitat de València –a qui Carles V va nomenar membre del seu consell i gentilhome de la cort el 1537, i posteriorment preceptor del príncep Felip i del seu fill el príncep Carles-, que “va procurar que es desterrara de l’Estudi la, segons ell, perniciosa lliçó d’Erasme i Poliziano, i s’ademetera la de Ciceró, en tant que més adequada per ensenyar la puresa de la llengua llatina i no gens exposada a viciar els costums de la joventut”, explica Manuel V. Febrer (Ortodoxia y humanismo. El Estudio General de València (1525-1558), 2003). Això entrava dins de la gran polèmica dels humanistes, la del ciceronianisme, un corrent que considerava l’estil de l’orador romà norma de llatinitat i rebutjava el dels no ciceronians, a pesar que “podia ser més àgil, mancat dels constrenyiments de l’estricta imitació”, assenyala Josep Lluís Teodoro (Vida i mort de la llengua llatina, 2004). Una polèmica en la qual Vives, igual que Erasme, va prendre part, duent a terme una crítica severa als seguidors d’aquesta tendència: “No s’ha d’imitar un sol escriptor, encara que siga importat, ni s’ha d’imitar només el més digne d’imitació”.
 
Immers en aquest ambient intel·lectual, el 1522, l’any que Honorat Joan va arribar a Lovaina, Vives es va assabentar que el seu pare havia estat novament detingut i, aquesta vegada, condemnat a la foguera. Un poc més endavant, el 1523, treia a la llum De institutione feminae Christianae (De la dona cristiana), l’obra en què parla de la seua mare: “I ara la seua memòria és per a mi la més sagrada, i sempre que m’assalta el seu record, ja que no puc corporalment, l’abrace i la bese en esperit amb la més dolça de les gratituds”. El 1524 es va complir la sentència i Lluís Vives, comerciant de draps, jueu convers, fou cremat; llavors, però, el seu fill no es podia imaginar que el 31 de gener del 1529, l’inquisidor Arnaldo Alberti també condemnaria Blanquina Marc per haver perpetrat el crim d’heretgia i apostasia. Les seues restes, les despulles de la mare estimada, foren exhumades del cementiri de Santa Caterina d’Alzira i llançades al foc al mig de la plaça pública.
 

Comentaris

batiste almoines
7.

algú em pot explicar per què Franco va posar el nom de Luis Vives a centres educatius? Per què no li fea nosa? Quin interñes tenia en recordar-lo?
salut

  • 1
  • 0
joan palma de la safor
6.

Un artícle: mel de romer! El Sebastià quan escriu sembla que investiga i pensa amb el cap! Caldrà seguir lleginte. Ah! La Inquisició en aquest estat crec que no va marxar, es va reinstalar en altres llocs i últimament reapareix amb les manifestacions ràncies peperes, eclesials i judicials!

  • 4
  • 0
Benjamí Bono Bèlgica
5.

Molt bon article de divulgació històrica. Segueix fent-nos aquestos plaers, senyor Carratalà. Gràcies.

  • 5
  • 0
Pudentet La Safor
4.

Que paguen impostos ja i que tornen tot el patrimoni furtat amb les seves inmatriculacions.
No esperem perdó del qui ho diu i no el dona. Pels segles dels segles.......
Amén.

  • 6
  • 0
Marc València
3.

Lamentablement els (mals)exemples dels comportaments històrics de persones i institucions envers els discrepants no és només cosa del passat. Encara dura. I caldrà combatre-ho amb decisió, democràticament però contundentment. Marc.

  • 6
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat