La calavera

En un espai sumptuós, dos homes vestits amb robes luxoses es recolzen amb el braç en cadascun dels extrems d’una consola. A la part superior del moble, una esfera celeste, un goniòmetre, un torquetum, un rellotge de sol polièdric i un altre cilíndric, instruments d’examen i mesura dels astres; al prestatge inferior, una altra esfera, ara terràqüia, un parell de llibres, un llaüt i unes flautes, objectes que semblen més vinculats a aspectes mundans. En conjunt representen el Quadrivium, les quatre ciències matemàtiques de les arts liberals en la tradició medieval: astronomia, aritmètica, geometria i música, que ací, d’acord amb els nous temps, ja es basen en l’experiència i l’observació, i tenen com a finalitat l’aplicació pràctica, com bé indica el títol del volum situat baix a l’esquerra, mig tancat: Nou i fiable llibre d’instruccions de càlcul per als comerciants (1527), de l’astrònom i matemàtic alemany Petrus Apianus (1495-1552). Hans Holbein, en Els ambaixadors (1533), retrata Jean de Dinteville, enviat de Francesc I de França a la cort d’Enric VII d’Anglaterra, i el seu amic George de Selve, bisbe de Lavour, i duu a terme una reflexió sobre la nova manera d’adquirir coneixements i, alhora, sobre els conflictes que sacsejaven Europa.

Quant a la darrera qüestió, el pintor al·ludeix a l’harmonia necessària per servar la convivència mitjançant una sèrie d’elements simbòlics alguns dels quals són presents al llarg del Renaixement per la mirada que en aquesta època es fa envers els clàssics. Així, doncs, no resulta estrany que hi aparega un llaüt amb una corda trencada. L’humanista florentí Marsilio Ficino comparava el príncep amb el músic i l’estat amb l’instrument. Cesare Ripa, a Iconologia, publicada per primera vegada el 1593, descriu una de les al·legories dedicades a la intel·ligència com una dona que ha de portar en la mà dreta un llaüt i en l’esquerra una tauleta plena d’inscripcions, símbols tant l’un com l’altre del coneixement que naix, en general, de l’experiència i de l’estudi. Uns anys abans, el 1531, a Emblematum libellus, Andrea Alciato vincula aquest instrument a la virtut del concert de voluntats, precís per a la vida política o de l’home com a ésser sociable, un àmbit en el qual ha de regir la intel·ligència. Així, en l’emblema X, titulat Foedera (Les aliances), dedicat a Maximilià, Duc de Milà, el gravat amb el llaüt i el llibre de partitures, sota un dosser, i l’epigrama que l’acompanya deixen ben palès que la política s’assembla a la música i que cal concòrdia quan els governants pacten, ja que l’incompliment d’una promesa provoca desconcert polític: “És difícil, excepte per a l’home docte, tocar tantes cordes, i si una sola corda no està ben temprada o es trenca, la qual cosa és fàcil, s’arruïna tota la gràcia de l’instrument i l’excel·lent cant resulta deforme”.

Holbein també proposa l’avinença entre catòlics i luterans a través del llibre obert de la dreta, un himnari publicat a Wittenberg el 1524, en què es pot veure en una pàgina la primera estrofa de la composició coral de Luter Veni Creator Spiritus i, en l’altra, una versió abreujada dels Deu Manaments, amb la intenció d’exposar un dels principis fonamentals de la teologia del reformador: el contrast entre la Llei i l’Evangeli o entre la Llei i la Gràcia; entre l’exhortació a complir els manaments i la invocació a la gràcia divina de la qual es fa ressò l’Evangeli, atès que considerava la paraula de Crist, dirigida a l’interior, promesa de justícia i salvació.

_{Hans Holbein, ‘Els ambaixadors’ (detall de la calavera), 1533}

D’altra banda, indica Joan Sureda sobre aquesta obra que “la vida, malgrat el seus fastos, sols és el trànsit a la mort […] L’Home, tanmateix, no s’enfronta directament amb la mort; la defuig, l’amaga en el seu pensament, la deforma en la seua ment, igual que Holbein fa amb l’anamorfosi del crani, que enigmàticament sorgeix del buit en el primer terme de la composició”. Aquest símbol de la vanitas palesa la finitud de la vida i les limitacions de la intel·ligència humana, més encara en la mesura que el pintor el representa de tal manera que només es pot veure des de l’extrem inferior esquerre o des del superior dret, uns punts de vista diferents als habituals. Per a Holbein, la nostra visió i els nostres coneixements estan condicionats pel temps i l’espai, mentre Déu és ubic i omniscient. La religió i el saber –totes les arts- haurien de promoure la unió entre els coetanis.

Quasi una dècada abans, el 8 de juliol del 1524, Joan Lluís Vives, en una carta tramesa des de Bruges al bisbe de Lincoln i confessor del rei d’Anglaterra, escriu: “Escolte que s’ignora la resposta d’alguns ambaixadors de pau d’una i altra part, enviades i tornades enviar entre els prínceps. A mi, en veritat, em sembla que aquesta guerra ni ha estat provocada per forces humanes ni es duu a terme per la voluntat dels homes. Els francesos no desitgen res més que la pau, vosaltres detesteu la guerra, l’Emperador anhela la tranquil·litat i, mentre a tants repugna la guerra, aquesta es veu prolongada; desitgen la pau i no és possible trobar-la enlloc […] Es diu que quasi no hi ha més obstacle per a la pau del món que el fet que cap de les dues parts vol demanar-la primer”. Potser pensant en tot això i tenint en compte el lloc on havia de col·locar-se la pintura -tal vegada a l’escala del palau de Jean de Dinteville, que l’havia encarregada-, Holbein va fer que l’esplendor que qualsevol espectador contemplava quan se situava davant s’esvaira així que es desplaçava i que en el seu lloc apareguera, contundent, la calavera.