Dos homes es miren de fit a fit des del 1915, gairebé quatre segles després que, en vida, assoliren altes cotes de poder, mantingueren posicions enfrontades i, paradoxalment, l’un i l’altre acabaren decapitats per ordre de la mateixa persona, a la qual servien. Veiem tots dos quan tenien vora cinquanta anys, una edat en què cadascú d’ells es trobava en la seua plenitud i ostentava càrrecs importants, en una luxosa mansió de Manhattan, als laterals de la llar de la sala d’estar, per decisió del propietari, Henry Clay Frick. A la dreta, Thomas More, i a l’esquerra, Thomas Cromwell, retratats per Hans Holbein amb un lustre de diferència aproximadament. L’un, cap al 1527, durant la primera estada del pintor a Anglaterra, precisament a la casa de More, a Chelsea, recomanat per Erasme, amic i protector; l’altre, entre 1532 i 1533, moment en què l’artista es va instal·lar definitivament a Londres i Cromwell acabava de ser nomenat Canceller del Regne en substitució de l’humanista, que havia dimitit. Entre tots dos, damunt del relleix de la xemeneia, un sant Jeroni del Greco, prim i barbut, vestit de cardenal, aliè a la contesa. Formen part de The Frick Collection, el llegat artístic deixat per aquest empresari estatunidenc de l’acer i del carbó –conegut com “l’home més odiat d’Amèrica” per la seua actitud implacable enfront de les demandes dels treballadors i de les vagues-, que es mostra a la casa de Nova York esmentada, convertida en museu després de la seua mort.
The Frick Collection (la sala d’estar), Nova York (fotografia del 1927)
More, conegut i respectat jurista i escriptor, autor d’Utopia, aleshores membre del Consell Privat d’Enric VIII, speaker de la Cambra dels Comuns, Administrador de les universitats d’Oxford i Cambridge, Canceller del ducat de Lancaster, entre altres càrrecs, apareix assegut, de tres quarts, amb la mirada fixa en algun punt indeterminat de la dreta; la cara, de gest seriós, però afable, denota un cert cansament, sobretot al voltant dels ulls. Vesteix robes luxoses, com correspon al seu rang, i porta penjada una cadena d’or amb la rosa dels Tudor, un conjunt que destaca força davant del cortinatge verd del fons. Ja havia publicat diverses obres en les quals es posicionava enfront de Luter i dels reformadors, quan el rei va voler recolzar-se en el seu prestigi per obtenir el divorci de Caterina d’Aragó i trencar amb Roma. L’humanista, però, va defensar la validesa del matrimoni i l’autoritat papal sobre tots els catòlics, i, el juny del 1532, va renunciar a la Cancelleria del Regne. Més tard, es negaria a acceptar la Llei de Supremacia, segons la qual el rei esdevenia el veritable “pontífex” de l’Església anglesa.
Hans Holbein, ‘Thomas More’, ca. 1527
El mateix any, Cromwell, nomenat Primer Ministre i Secretari d’Estat gràcies a la confiança d’Enric VIII, va aconseguir en la primera sessió parlamentària duta a terme amb ell en aquests llocs de responsabilitat, que s’acceptara votar les “Tres Actes”, les lleis amb què s’iniciava el procés de la reforma anglicana. Holbein el retrata en una posició pareguda a la de More, assegut de tres quarts i, en aquest cas, mirant a l’esquerra i un poc més girat; també va abillat amb vestits rics, més foscos. Abstret en els seus pensaments, mostra una expressió una mica dura, freda, distant, amb un punt de menyspreu; pot ser que la pressió de la missió que havia de portar endavant fóra massa gran i no poguera permetre’s cap error.
Hans Holbein, ‘Thomas Cromwell’, ca. 1532-33
El rei no va oblidar la traïció de More i va manar que li confiscaren tots els béns i que l’arrestaren. Després de més d’un any tancat a la Torre de Londres, fou condemnat a la forca, però el monarca, “en un acte de generositat”, li va commutar aquesta pena per la decapitació. L’execució va tindre lloc en aquesta presó el 6 de juliol del 1535, en el moment més àlgid de la carrera política de Cromwell, a qui els enemics poderosos ja assetjaven arreu. Així, el fracàs del matrimoni d’Enric VIII amb Anna de Clèveris, la quarta esposa, que ell havia acordat a fi d’accelerar la reforma, va donar l’oportunitat als seus oponents de provocar-ne la caiguda. El 28 de juliol del 1540 un botxí inexpert li tallava el coll a la mateixa Torre on cinc anys abans havien arrabassat la vida a More. Els caps de l’un i l’altre romangueren clavats en una pica durant un mes a l’entrada del Pont de Londres. Ara, tots dos, que van defensar idees diferents i van servir la mateixa persona, que els va matar, es miren de fit a fit, potser a perpetuïtat, a la sala d’un museu novaiorquès.
