Les filles de Thomas More

A l’esquerra, dempeus, Elisabeth, la segona filla, de 21 anys, amb un llibre sota el braç; al costat, Margaret, la filla adoptiva, de 22 anys, comentant algun passatge del volum obert que sosté en una mà amb l’ancià John More, el pare de Thomas More, tots dos asseguts al centre de la composició; al seu darrere, Anne Cresacre, de 15 anys, la promesa de John More, lúnic fill, de 19 anys, llegint a la vora del seu progenitor; a tocar, Henry Patenson, el bufó; a la dreta, assegudes en uns tamborets baixos, Cecile, la filla més jove, de 20 anys, i Margaret, la filla gran, de 22 anys, cadascuna amb un llibre sobre la falda; a l’extrem, sota la finestra, Alice, la segona esposa, agenollada en un reclinatori i capficada en alguna lectura pietosa. En aquest retrat de la família de l’humanista, totes les dones apareixen amb un llibre, llevat de la futura nora, a qui no veiem les mans. Hans Holbein, el pintor, que coneixia bé la casa, no féu cap distinció en aquest sentit entre elles i el fill quan el va dur a terme entorn del 1527.

En aquesta època, hi havia moltes veus que s’oposaven a l’educació femenina, perquè la consideraven impossible o inútil. Joan Lluís Vives és un dels primers autors que trenquen els prejudicis existents quan, a Institutio foeminae christianae (De la institució de les dones cristianes), publicada el 1523, defensa la instrucció de les joves solteres, les casades i les vídues, ja que “la major part dels vicis de les dones d’aquest segle i dels anteriors té el seu origen en la falta de cultura”. Diu la historiadora Martine Sonnet que el valencià “era plenament conscient d’abordar ‘alguna cosa encara sense tractar’, però sobre la qual reflexionaran amb ell altres pensadors –i no els menors- lligats als dos moviments d’idees dominants aleshores: l’humanisme i la Reforma”. Aquesta obra de Vives en què proposava un programa d’estudis i consells per portar endavant aquesta tasca va tindre quaranta edicions i es va traduir a l’anglès, l’holandès, el francès, l’alemany, l’espanyol i l’italià. Per a ell, calia ensenyar a llegir les xiquetes a fi que, lliures de la ignorància, tingueren accés a les obres més importants de la civilització: l’Evangeli, el Fets dels Apòstols, les epístoles del Nou Testament i els llibres històrics i morals de l’Antic Testament; als textos dels Pares de l’Església i a altres autors clàssics com Tertulià, Plató, Ciceró i Sèneca.

_{Hans Holbein, esbós per al retrat de la família de Thomas More, ca. 1527}

Erasme va compartir els punts de vista de Vives; en una carta adreçada al reformador Guillaume Budé un poc abans de traure a la llum Christiani matrimonii institutio (La institució del matrimoni cristià), dedicada a Caterina d’Aragó, el 1526, escriu: “No rebutge el consell dels pares que crien filles virtuoses a través del treball manual. Tanmateix, no hi ha res que ocupe tant la ment de les noies com l’estudi. Aquesta és la ocupació que protegeix millor la ment del perillós oci. D’aquí sorgeixen els millors preceptes, d’una ment entrenada i desitjosa de virtut… No veig per què els marits temen que les seues esposes siguen menys obedients si estudien… En poques paraules, al meu parer, no hi ha res pitjor que la ignorància”. Evidentment, com assenyala Margaret L. King (Mujeres renacentistas. La búsqueda de un espacio, 1991), “Erasme no era un feminista […], tanmateix, reconeixia la capacitat de les dones d’aprendre les mateixes matèries que els nois i admirava profundament les estudioses del seu temps, en especial Margaret, filla del seu amic Thomas More, qui segurament va servir de model per a la dama educada que discuteix amb un abat i el refuta en un dels seus col·loquis”. Cal esmentar que, amb 19 anys, Margaret va traduir a l’anglès el comentari d’Erasme al Parenostre, demostrant un gran domini del llatí i una sensibilitat teològica sorprenent.

Apunta King que More potser fou la major font d’inspiració de l’humanisme femení a Anglaterra. Va educar en els estudis clàssics més elevats, que incloïen grec, retòrica, filosofia i matemàtiques, les seues filles i el seu fill: “Tots són éssers humans la naturalesa racional dels quals els distingeix de les bèsties; tots estan igualment capacitats per a l’estudi, mitjançant el qual es cultiva la raó, i són com la terra llaurada que germina quan se sembren les llavors dels bons preceptes”, afirma en una missiva al tutor de les joves. El resultat dels seus esforços amb les filles foren tan impressionants que molts dels contemporanis que en seguien l’exemple es referien al seu èxit a fi de justificar la seua empresa. Malgrat això –adverteix Pamela Joseph Benson, a Invention of the Renaissance Woman, 1992-, el primer propòsit de l’educació havia de ser perfeccionar la seua vida espiritual, atès que els oferia eines magnífiques per aconseguir una major proximitat de Déu i les convertia en bones companyes per als marits. Amb tot, sempre va tindre en compte l’autonomia espiritual que els proporcionava dins d’una societat que no els permetia l’autonomia social.