Tots hem vist amb dolor la pobresa, l’atur, la marginació en algun dels nostres veïns. Hòmens i dones que busquen menjar als contenidors, o bé a Càritas, Creu Roja o als Bancs d’Aliments. Per això, també ara, l’Església ha d’alçar la seua veu, com ho va fer Tarancon, per denunciar una situació d’injustícia i alhora per recolzar tots els qui sofreixen.
El bisbe Tarancon deia en aquella pastoral: “No puc callar. No dec callar per més temps. Em trenquen el cor les angoixes i els sofriments dels meus fills”. Amb una veu profètica, Tarancon denunciava la falta d’aliments en temps d’estraperlo: “Hi ha moltes famílies que no tenen els aliments indispensables”. I és que Tarancon escrigué la seua pastoral, “per defendre el dret dels pobres i dels obrers a tindre pa en abundància, per portar una vida digna i humana”. Tarancon s’escandalitzava, pel fet que “no són pocs els qui en aquests últims anys s’han enriquit desaforadament” a costa dels pobres. Però el benestar dels rics (deia la pastoral) no pot “apagar el clamor de la multitud que sofreix fam i viu en la misèria”.
Ja el 1946, un mes després de la seua entrada al bisbat de Solsona, Tarancon havia escrit una altra pastoral “explosiva”, un text valent i atrevit per als temps que corrien. El bisbe de Solsona desaprovava “les injustícies del règim capitalista”, denunciava públicament els qui feien “grans negocis, sense reparar en la justícia” i els qui aprofitant-se de la situació de penúria, aconseguien “uns guanys il·lícits”. Com no podia ser d’altra manera, el govern franquista va qualificar Tarancon de “obispo rojo” i el tingué “exiliat” a Solsona 18 anys.
També ara són moltes les famílies a la Plana, l’Horta, el Comtat, l’Alcalatén, la Costera, l’Alacantí o l’Alt Palància, que viuen situacions greus de pobresa. I també ara l’Església ni pot callar, ni deu callar!!
Per això, el bisbe Nicolás Castellanos deia recentment: “És el moment oportú de la denúncia per part de l’Església, com van fer els profetes. És el moment de dir una paraula a favor de la justícia social”.
Igualment, el P. Josep Mª Soler, Abat de Montserrat, denunciava “la situació dels més vulnerables” que pateixen la crisi, degut “a les mentides i falsos diagnòstics (potser interessats) tant d’alguns representants dels governs, com de certs gestors de l’economia”. Per això presentava l’Evangeli, com un mitjà que “ens ensenya el camí de l’ètica en la política i de la humanitat en l’economia”.
I fa només uns dies, l’HOAC de Madrid, en la seua defensa dels drets socials, publicava un manifest on deia: “Els cristians tenim l’obligació moral i social de denunciar, individualment i col·lectivament, l’arrel dels problemes i la malícia de les solucions proposades”.
Gràcies a l’amabilitat de Juanjo Enrique-Tarancon, estic consultant l’arxiu, tan interessant, del cardenal de Borriana i en alguns dels seu documents, Tarancon demanava (i cal reivindicar-ho ara!) “una autèntica justícia social”, així com “el compromís cristià davant les situacions doloroses”. També Benet XVI digué: “els cristians tenen el deure de denunciar els mals i mantindre vius els valors en què es fonamenta la dignitat de la persona”. I més recentment, el papa Francesc presentava com un dels seus eixos, “la lluita contra la pobresa”. De fet, alguns han parlat ja del papa Francesc, com el papa dels pobres, ja que la seua teologia s’arrela en el profeta Amós, que va tractar amb duresa els poderosos que explotaven els pobres. Per això en la seua etapa com a arquebisbe de Buenos Aires, el cardenal Bergoglio denunciava amb valentia una crisi que té “l’arrel en les polítiques inspirades en certes formes de neoliberalisme, que consideren els guanys i les lleis com a paràmetres absoluts, en detriment de la dignitat de les persones i dels pobles”.
Com en el temps de Tarancon, també hui l’Església ha de ser la veu dels qui no tenen veu, per reivindicar el fet que, primer són les persones i després els bancs! Per això m’agradaria vore els bisbes valencians i els espanyols, encapçalant manifestacions (com les que encapçalaven en defensa de la família) per exigir al govern valencià i al govern de l’Estat, una solució al problema de la fam i de la marginació!! I m’agradaria que, com ha fet el papa Francesc recentment, els bisbes denunciaren aquesta crisi, “deguda a un capitalisme salvatge, que aposta pels beneficis per damunt de les persones”.
En un dels seus escrits que estic estudiant, Tarancon afirmava: “no vull ser pessimista. Crec que hi ha alguns fets que obrin camins d’esperança”. Jo també crec que des de l’Evangeli i des de la solidaritat de tanta i tanta gent, hi ha futur per als més necessitats, si sabem compartir. Si som solidaris. Si estem al costat dels qui sofreixen! I si els governants de la Generalitat i de l’Estat, en compte d’omplir-se la boca amb bones intencions, actuen amb valentia i amb justícia!! Sense mentides! Sense enganys! Sense asfixiar les classes més dèbils!!
Monjo de Montserrat
