En una entrevista del diari ARA del dia 4 d’agost, el bisbe Agustí declarava, en plena sintonia amb el papa Francesc, “que els qui hem estudiat al voltant del Vaticà II, hem assumit la secularitat plenament”. A diferència d’aquells sectors, d’Església i d’algunes formacions polítiques que voldrien un Estat confessional, el bisbe Agustí defenia sense por la laïcitat.
Pel que fa a la crisi econòmica que patim, el bisbe Agustí defenia valors com l’austeritat i l’honradesa, i demanava pel que fa a la gestió de les finances, “ser molt escrupolós ”. Si els polítics i els empresaris hagueren actuat com demana el bisbe Agustí, no tindríem ni Gürtel, ni cas Palau, Brugal, Cooperació, Palma Arena… Per això, amb valentia, el bisbe Agustí denunciava que, “en el món de les transaccions internacionals, regna l’anarquia i no hi ha control”.
Pel que fa al procés sobiranista que viu Catalunya, i que tanta por fa a certs sectors de l’Església, les finances i la política, el bisbe Agustí afirmava que els bisbes catalans “tenim un deure moral de defensar els trets nacionals, com diu el document dels bisbes”. (Al servei del nostre Poble). Com m’agradaria que els bisbes del País Valencià, tingueren una sensibilitat, pel que fa al nostre Poble, com la que té el bisbe Agustí!!
I davant la pregunta incisiva sobre si el poble català té dret a decidir el seu futur, el bisbe Agustí deia: “Sí, si la llei ho permet”. I continuava: “El procediment de compliment de la llei ha de ser inevitable, o canviem la llei”. I acabava així: “Treballem per canviar la Constitució”. Amb valentia, el bisbe Agustí no li fa por canviar una Constitució que, des de sectors de l’Església i, no cal dir, del govern de l’Estat, veuen com immutable!
En preguntar-li sobre si la unitat d’Espanya és dogma de fe per a la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe Agustí responia: “No”. I afegia encara: “Hi ha molta gent que considera que és millor una Catalunya independent i lliure. I jo no li puc dir res des del punt de vista moral o evangèlic. I a l’inrevés, igual ”.
Aquesta resposta, plena de sentit comú, contrasta amb el document de 2002 de la Conferència Episcopal Espanyola, que afirmava que “las naciones no gozan de un derecho absoluto a decidir su propio destino”. Aquell document deia encara: “Resulta moralmente inaceptable, que las naciones pretendan unilateralmente una configuración política de la propia realidad y, en consecuencia, la reclamación de la independencia en virtud de su sola voluntad”. Encara hi havia aquesta altar “perla” en aquell document: “Poner en peligro la convivencia de los españole, negando unilateralmente la soberania de España, no seria prudente ni moralmente aceptable. Pretender unilateralmente alterar el ordenamiento jurídico es inadmisible”.
I és que una gran part de la jerarquia catòlica, com digué el P. abat de Montserrat, Josep Mª Soler, “té nostàlgia del nacionalcatolicisme, sobretot en certs sectors de la Conferència Episcopal, i sens dubte en molts dels seus documents i en moltes homilies”. El P. abat Josep Mª deia encara: “La jerarquia catòlica té la convicció que han de defendre allò que ella anomena la unitat d’Espanya. Ells defenen que la unitat d’Espanya és un bé moral, la qual cosa és fals, no té base teològica”. (El País 27 d’agost de 2006)
I és que els bisbes espanyols han arribat a dir fins i tot, que Espanya és “un bien común”!!! Però els mateixos bisbes obliden les paraules del papa Joan Pau II a la UNESCO, el 1980: “Sóc fill d’una nació que els veïns han condemnat a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i ha restat ella mateixa, ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seua sobirania nacional, no recolzada en la força física, sinó únicament en la seua cultura”. I afegia encara: “Ningú, ni un estat, ni una altra nació, ni cap organització internacional, no està mai legitimat per considerar que una determinada nació no és digna d’existir” .
El cardenal Cañizares publicava un article (La Razón 4 desembre de 2012), on defensava: “el actual marco de convivencia”, de la “más que milenaria (!!!) Nación, que es una cuestión y un bien moral”. Tot i que deia que no entrava en valoracions polítiques, convidava a pregar “por España, por la integridad y unidad de España”!!!
Les declaracions i documents de la CEE, m’han recordat el debat de 2008 entre valons i flamencs i la independència o unió a Bèlgica. Els partidaris de la unitat de l’Estat, van reclamar als bisbes belgues un recolzament públic a les seues tesis. Però el cardenal Danneels els digué: “La separació entre l’Església i l’Estat ha de ser respectada. Els bisbes no han de prendre posició a favors d’uns i en contra d’altres. no recolzarem cap opció”. (Vida Nueva nº 2589, pàg 7)
Al costat de les declaracions de la CEE, el P. abat emèrit de Poblet, ple de sentit comú, deia el novembre passat: “Crec que defendre la pròpia cultura i la pròpia nació i autoafirmar-les amb tots els mitjans i amb la voluntat de ser un Estat sobirà, és una cosa justa”.
Com m’agradaria que altres bisbes, els polítics i els empresaris, seguiren l’exemple de sensatesa, de senzillesa i de diàleg del bisbe Agustí. De segur que les finances, l’Església i la vida pública guanyarien molt en honradesa, en transparència i en llibertat. De fet, el bisbe Agustí, per als qui tenim el goig de conèixer-lo, ens és model en el seguiment de Jesús i en humanitat i sensibilitat pels més desvalguts.
