Nascut a Cambrils el 1868, el 1914 va ser nomenat Administrador Apostòlic de Solsona, el 1919 arquebisbe de la Seu Primada de Tarragona i el 1921 cardenal de l’Església. Vidal i Barraquer va ser un bisbe que no va voler “ascendir” ni “pujar amunt”, com demana el papa Francesc que siguen els bisbes. Per això rebutjà ser traslladat a la diòcesi de Toledo com a arquebisbe, ni tampoc a Roma, com a cardenal de Cúria, per no haver de deixar Catalunya.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, Vidal i Barraquer va defendre el català com a llengua normal de predicació i de catequesi.
Home de diàleg, el 1931 va acceptar la legalitat republicana, ja que va ser escollida pel poble d’una manera pacífica. Va ser per raons de consciència, que el cardenal Vidal i Barraquer no va voler firmar la Carta Col·lectiva de l’Episcopat Espanyol, de l’1 de juliol de 1937, un text que de fet, era un recolzament dels bisbes al franquisme i a la Cruzada. Home clarivident com era, ja el 1937, Vidal i Barraquer va alertar dels perills del nacionalcatolicisme.
Perseguit i empresonat pels escamots anarquistes, Vidal i Barraquer va haver de fugir a Itàlia, amb un salconduit que li facilità la Generalitat de Catalunya. En el seu exili, el cardenal de la pau s’instal·là a la cartoixa de Farneta, fins que, durant la guerra mundial, Itàlia s’alià amb Alemanya. Aleshores, Vidal i Barraquer hagué de fugir a Suïssa, a la cartoixa de Valsainte. Va morir a Friburg el 13 de setembre de 1943, ara fa 70 anys.
El cardenal Vidal i Barraquer, que mai no volgué fer política de partit, tampoc va caure en un apoliticisme fals, i d’ací el seu compromís i la seua fidelitat amb la nostra cultura i la nostra llengua i amb Catalunya.
Ara, en el context de les beatificacions del passat mes d’octubre a Tarragona, és el temps de mantindre viu l’exemple de coratge, de coherència i de catalanitat de Vidal i Barraquer.
El cardenal de la pau va ser un exemple del que hauria hagut de fer la jerarquia espanyola durant la guerra civil: cercar la pau i la reconciliació, i no posar-se al costat del bàndol franquista.
Mort a l’exili, Vidal i Barraquer, com ha dit l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, “va fer de la seua vida un compromís amb la cultura i la llengua de Catalunya”. Un compromís que els cristians valencians voldríem que tingueren els nostres bisbes, que continuen menyspreant la llengua i la cultura del País Valencià.
Vidal i Barraquer era definit per l’abat de Montserrat, Aureli Mª Escarré, com un home “just, serè, profundament religiós, amic dels seus amics, enemic de ningú”. I l’escriptor Josep Pla deia que el cardenal de la pau era un home “tendre, tolerant simpàtic, acollidor. Heus ací un català catalanista, que, a pesar d’estar-ne convençut, ha cregut que per a negociar, el primer que havia de fer, era declarar-se notòriament republicà”.
Com ha dit el P. Josep Massot, monjo de Montserrat, Vidal i Barraquer “fou, per damunt de tot, un home d’Església i l’aglutinador del moviment de renovació cristiana”.
Per tot això, el cardenal Vidal i Barraquer és encara hui, un símbol de pau, de reconciliació i de catalanitat.
