I és que, com afirma Agustí Ventura (investigador i cronista de Xàtiva) en el seu llibre “La catedralitat de Xàtiva”, “durant sis segles, Saetabis ha estat reclamant la recuperació de la seu episcopal que tenia en època dels visigots”.
Antoni López Alemany, com recull Agustí Ventura, ja havia destacat “el paper de l’Església Catòlica en la història de Xàtiva, en la vida social i inclús política”. Per això, per l’ important pes d’aquesta seu episcopal en l’època visigòtica (amb diversos bisbes participants en els Concilis de Toledo, entre el 549 i el 693) Xàtiva reclamava la restitució de la catedralitat.
Segons Agustí Ventura, la consagració de la Seu de Xàtiva pel bisbe d’Osca, Vidal de Canyelles, va tindre lloc, probablement, el 7 de juny de 1248.
Segons Agustí Ventura en la seua obra, “La catedralitat de Xàtiva”, editada per Ulleye, la capital de la Costera era una ciutat important i estimada per la Corona, fins al punt que Bernardino Miedes, en la seua història llatina del rei Jaume I, diu que el monarca anomenava Xàtiva, “Oculum Regni”, l’ull del Regne.
La primera temptativa per restaurar el bisbat, va tindre lloc el 22 de novembre de 1317, quan el rei Jaume II, des de València, sol·licità al papa Joan XXII, la creació de cinc nous bisbats, entre ells el de Xàtiva: “Podria erigir-se un nou bisbat en la vila de Xàtiva, que està dins el Regne de València i és un lloc gran, noble i bo, i ara és a la diòcesi de València, que és molt gran extensa i rica”.
Més tard, el 3 de juny de 1409, la ciutat de Xàtiva demanà el nou bisbat, al rei Martí l’Humà i a Benet XIII, que el papa denegà, tot i que el 1413, concedí a la ciutat el grau de col·legiata per a la Seu.
En començar el regnat d’Alfons el Magnànim, Xàtiva començà una nova ofensiva per aconseguir un bisbat propi, a costa de la mitra valentina, cosa que provocà la reacció irada dels Jurats de València. Tampoc els papes Borja, que van ser bisbes de València, no van voler desmembrar la diòcesi, i concedir a Xàtiva la seu episcopal. Només Sant Tomàs de Villanueva estava disposat a recuperar el bisbat de Xàtiva. Tampoc l’arquebisbe Mayoral volia la seu per a Xàtiva, i per això, encomanà al canonge Josep Tormo, que comissionat a Madrid, s’oposara a la catedralitat de Xàtiva.
Altres temptatives per tal d’aconseguir la seu episcopal per a la capital de la Costera, van tindre lloc el 1834 i el 1847, amb un resultat negatiu.
Hui que celebrem el segon centenari de la moció de Villanueva per aconseguir la restitució de la mitra episcopal per a Xàtiva, cal recordar també amb agraïment aquest diputat, que l’11 de setembre de 1811, ja va havia aconseguit de les Corts, la restitució del nom de Xàtiva per a la capital de la Costera, oblidant el vergonyós nom de San Felipe.
